- Govern electrònic i
Modernització Administrativa - El govern
electrònic - Escenaris de la societat de la
informació. El rol de
l’Administració - Escenari Segmentat
- Escenari intensiu
- Escenari Marginal
- Escenari
Deslegitimat - Conclusió: Cap a una
nova administració, una altra vegada? - Bibliografia
- Notes
ABSTRACT
Aquest paper intenta esbossar tres elements que cal
tenir en compte en la definició d’un model de govern
electrònic i de societat de la informació
específic per a una societat determinada. En primer lloc,
emmarca aquestes polítiques en el paradigma de
modernització administrativa iniciat des de finals dels
anys setanta, i la concepció de les polítiques
públiques de govern electrònic com a projectes de
desenvolupament organitzatiu. En segon lloc determina les
principals dimensions que hauria de tenir en compte un model de
govern electrònic. En tercer lloc planteja els diferents
escenaris de present i futur que es plantegen de la
interacció entre l’extensió de
l’ús de les TIC i el rol
més i menys actiu de les administracions
públiques.
Palabras clave:
· administración
electrónica
· catalunya
· gobierno
electrónico
· sociedad de la
información
· tics
Govern electrònic i
Modernització Administrativa
El desenvolupament dels projectes de govern
electrònic es pot emmarcar en els processos de
modernització administrativa que comencen a articular-se,
i a concebre’s sota aquest nom, des de finals dels anys
setanta. Aquests nous paradigmes, que emergien del context de
crisi dels Estats de Benestar, perfilen la idea d’una
administració burocràtica que gestiona
ineficientment els seus recursos, al qual
es contraposaven noves formes de gestió, derivades en gran
part del sector privat, que finalment donarien forma al que es
denomina New Public Managment (NPM). Així, davant el
paradigma de l’administració burocràtica
‘weberiana’, a la qual s’atribueixen una
sèrie de característiques negatives com ara la
lentitud, la poca permeabilitat, l’homogeneització,
la rigidesa o l’orientació al procediment, els
principis de la NPM es basen en elements com
l’orientació al client, la gestió gerencial,
la transparència o l’avaluació dels
resultats. Els processos de definició i
implementació de polítiques públiques de
govern electrònic poden emmarcar-se en aquesta
tradició, i en bona part són congruents amb molts
dels principis de la NPM (1).
Per altra banda, en analitzar el desenvolupament de
molts d’aquests processos és interessant aplicar una
perspectiva clàssica sobre
l’el·laboració de polítiques
públiques com és l’enfocament top-down i
bottom-up (Meny & Thoenig: 1992). En els projectes de govern
electrònic, un enfocament top-down permet transmetre una
imatge unificada i relativament unívoca cap al
ciutadà, si bé es pot topar amb més
resistències internes de l’organització.
Aquest model de dalt a baix es pot donar segurament amb
més facilitat en nivells d’administració
complexos, en termes d’amplitud i profunditat de
competències, recursos i àmbits de gestió.
Aquí el repte seria possiblement implicar
l’organització –en realitat un conjunt
heterogeni d’organitzacions- en el desenvolupament del
projecte, a través d’un lideratge polític
clar, sense que es generi la percepció de venir imposat
unilateralment, o que s’enveeixen parcel·les de
responsabilitat o poder. Un
enfocament bottom-up s’aprofita d’una
organització que genera iniciatives sobre com mostrar-se a
través dels nous canals de forma descentralitzada; el
perill és que un excés de descoordinació
transmeti missatges confusos o contradictoris; per exemple, que
costi identificar que estem relacionant-nos amb una
administració pública. Aquí el repte
és la creació d’estructures que coordinin i
consegueixin generar un missatge coherent, però
però sense retallar la innovació i la creativitat
present a l’organització. Els estudis de cas
publicats recentment per l’UOC sobre l’ajuntament de
Barcelona i sobre el Cat365 ofereixen un material de molt
d’abast que permet trobar-hi elements de totes dues
aproximacions (Aibar: 2004; Castells: 2004).
L’objectiu d’aquesta aproximació
és contextualitzar els processos de polítiques
públiques de govern electrònic, en quant a
referents generals i a plantejament dels projectes. Això
representa el primer pas per disposar d’un model de
desenvolupament que doni sentit al seguit d’actuacions en
matèria de polítiques públiques de govern
electrònic, per força dinàmiques i amb
necessitat d’adaptació al canvi, donat que es
tractar de sectors amb alts nivells d’innovació.
Sovint, però, els models de govern electrònic que
més difusió han tingut són
el·laboracions de grans consultores internacionals, la
majoria nordamericanes, cosa que fa difícil, malgrat la
seva qualitat, destriar el component analític o
acadèmic del comercial (2), i que també
presenten sovint un cert biaix cultural i institucional (la
concepció de l’estat i de la prestació de
serveis públics és un aspecte essencial a tenir en
compte, i és ben diferent entre els EUA, Europa, o
Àsia, per exemple, el que fa necessari dissenys i models
d’actuació també diferents). En tot cas
però, les administracions públiques reben una forta
pressió per estar a l’última dels
avenços tecnològics, i del nivell de prestacions
d’administracions similars, però també de
liderar la difusió i promoció de les noves
tecnologies (Aibar, 2004:49). Darrera aquesta actitud, en el
context de les polítiques de govern electrònic
emmarcades en la tradició de la reforma administrativa,
aquestes apareixen amb una doble funció: a banda de
suposar la incorporació de la innovació
tecnològica a la prestació de serveis
públics o a la gestió dels seus sistemes
d’informació, aquests també serviran per a
transformar la pròpia estructura,
les maneres de treballar, els principis d’actuació,
etc., que en el supòsit de màxim desenvolupament
pot implicar un canvi de paradigma, des de
l’administració burocràtica a
l’administració de la NPM. Definir un model propi i
un pla de desenvolupament és clau per a marcar objectius i
modular expectatives, tant a dins com fora de
l’organització.
Les noves tecnologies de la informació i la
comunicació (TIC), cada cop són menys "noves" i ja
formen part del nostre entorn més immediat. Continuen
però experimentant un creixement sostingut, i originant
canvis importants en les dinàmiques de treball de les
organitzacions, públiques i privades. De la inicial
associació d’aquestes polítiques amb la
compra d’equipaments informàtics, la inversió
en infraestructures i l’extensió del seu ús,
cada cop està prén més força la
dimensió que implica repensar i redissenyar processos,
serveis i formes de relació entre
l’organització i el seu entorn de referència,
que passa a concebre el mapa d’actors que
s’interrelacionen com a una xarxa dinàmica. Internet esdevé en
aquest context un mitjà més de comunicació
entre les administracions i els ciutadans (malgrat quedar
diversos aspectes que no sembla que es resoldran a curt termini,
com els referits a les garanties de seguretat, tant per la
validesa com per la fiabilitat de processos com el de la
votació, aspectes però que es troben més
avançats en altres casos com en el del pagament
d’impostos) i, de fet, estem en una nova fase en què
la presència de les administracions a la xarxa no
representa ja un posicionament innovador, sinó que
és condició necessària per respondre amb
èxit als reptes que planteja la societat, ja sigui en
forma de demandes, necessitats o expectatives, o si més no
d’imatge institucional.
Tot aquest seguit d’accions suposen també
una transformació de la mateixa administració
pública i de la seva gestió, sota idees-guia com
ara l’orientació al ciutadà o la qualitat de
servei. A través d’aquestes iniciatives, es pot
constatar com la introducció i extensió de les TIC
i del desenvolupament de la Societat de la Informació
provoquen canvis notables en les formes de treball i en
l’organització interna de les administracions
públiques, al mateix temps que modifica la manera com es
relacionen amb els ciutadans, amb les entitats de la societat
civil, amb els seus proveïdors i fins i tot entre elles
mateixes. De fet, més enllà de les TIC com a
palanca de canvi, es consolida el paradigma sobre la societat i
l’organització xarxa (Castells: 2002).
Tanmateix, la pròpia velocitat dels canvis i la
necessitat d’actuar amb rapidesa, fa sovint que es trobi a
faltar una reflexió sobre l’abast i l’impacte
d’aquests canvis, i sobre el model
d’administració pública que es planteja com a
desitjable en/hi ha darrera aquest procès, atenent als
valors i principis que promou i defensa. A més, les
pròpies característiques organitzatives internes
fan necessari que la implantació de les TIC a les
Administracions Públiques requereixi d’un
plantejament específic, que, però, no sempre es
produeix. Així, la realitat mostra sovint com un gran
nombre d’experiències en l’aplicació de
les TIC a l’àmbit públic no s’emmarquen
en un projecte global, que integri les diferents dimensions de
què es composa, sinó que les iniciatives tendeixen
a moure’s de forma reactiva, seguint impulsos externs, ja
sigui per demandes o per "modes", que no sempre suposen una
millora efectives.
Aquestes iniciatives poden interpretar-se en clau
d’operacions de màrqueting de primera
generació. Es tracta d’un tipus
d’orientació caracteritzada per partir d’una
situació en què els serveis són poc o mal
coneguts i utilitzats, per la qual cosa es tendeix a potenciar la
comunicació mitjançant la
promoció del servei en els punts de contacte amb el
públic i la resolució dels problemes
d’acollida. Una estratègia centrada en el punt de
trobada que tendeix a limitar-se al contacte extern, sense
incloure una veritable modificació de les
dinàmiques de funcionament dels aparells
administratius.
Cal doncs parar atenció a la manera com
s’incorporen les TIC a les Administracions
públiques, donat que sovint s’ha observat,
especialment durant el període inicial d’excessiu
‘optimisme tecnològic’, una translació
acrítica de les innovacions creades per al i des del
sector privat. En canvi, resulta necessari repensar com aquestes
tecnologies poden contribuir a afrontar els reptes del sector
públic i, així, plantejar les solucions més
adients a la seva naturalesa.
Superar les estratègies reactives i maximitzar el
potencial de les TIC aplicades a l’administració
pública requereix necessàriament la
definició d’un model d’actuació
integral, que aposti per un escenari d’ús extensiu
de les TIC, tant en termes d’usuaris com de serveis
disponibles. Possiblement, un model de desenvolupament de les TIC
que tingui com a objectiu prioritari la preservació dels
valors i principis públics –alguns dels quals
s’han relacionat èrroniament amb la visió de
la burocràcia com a problema– acabaria potser
generant fins i tot un nou paradigma
d’administració; és aquí on prendria
el sentit d’abast més ampli el concepte del govern
electrònic.
El concepte de govern
electrònic.
Com acostuma a passar amb els conceptes que apareixen i
s’estenen amb molta rapidesa en el mon de la gestió,
no existeix una definició consensuada de què
significa govern electrònic. Això provoca que
sentim parlar de les accions en referència a les noves
tecnologies o internet en general, utilitzant termes
genèrics, com govern electrònic, e-government,
administració oberta, administració online, etc. Es
tracta, però, d’actuacions que presenten una
sèrie d’elements comuns: generació
d’infrastructures, creació de pàgines
web, processos
administratius online, informació i participació
política,
etc. Cal doncs, disposar d’un marc conceptual,
riguròs però també manejable, que sigui
útil com a eina de referència per orientar i
emmarcar l’actuació de l’administració
pública en l’àmbit del govern
electrònic, sobretot pel que fa a la seva untilitat com a
eina de referència en la presa de dicisions
públiques i en l’el·laboració de
polítiques. Poden trobar-se ja diversos treballs
acadèmics que comencen a conformar el que podríem
anomenar unes certes convencions (Layne & Lee: 2001; Mahlen
& Reagan: 2002; Hudson: 1999).
Si s’analitza allò què tenen en
comú aquests elements, accions i principis
d’actuació, es pot definir el govern
electrònic com "el desenvolupament de les activitats i
serveis de l'administració pública a través
de l’aplicació de les noves tecnologies de la
informació i la comunicació". Aquesta
definició permet incloure els diferents àmbits
d’activitat de les administracions públiques,
incorporant no només la prestació de serveis
sinó també la gestió interna de
l’organització o les seves interrelacions amb
d’altres organitzacions.
Considerant aquests elements, el concepte de govern
electrònic el podem construir al voltant de quatre
dimensions fonamentals: (1) una dimensió externa,
associada a la prestació de serveis a través dels
canals vinculats a les tecnologies de la comunicació, i
que es concreta en la cartera de serveis que
l’administració ofereix online; (2) una
dimensió interna, que fa referència a la
incidència que el govern electrònic té en
l’organització i la gestió de les
administracions, (3) una dimensió xarxa, vinculada
a l’impacte en les relacions interorganitzatives, ja sigui
amb altres administracions, entitats o proveïdors i,
finalment, (4) una dimensió de promoció
referida al desenvolupament d’infrastructures i equipaments
per facilitar l’expansió i consolidació de la
societat de la informació i del coneixement, com a marc en
el qual es situa el govern electrònic.
La dimensió externa
La plasmació del govern electrònic en la
dimensió externa s’associa a la prestació de
serveis a través dels nous canals vinculats a les
tecnologies de la informació i la comunicació,
és a dir, en la cartera de serveis que les administracions
ofereixen als ciutadans i la societat en general a través
dels nous suports, com internet. Els serveis que es poden oferir
són de diferents tipus, nivells de complexitat, i sobre
suports diferents. Així, en base a la classificació
del llibre verd de l’iniciativa e-Europe (Comissió
Europea: 1999) podien classificar-se:
Segons el seu grau d’interactivitat, en
Serveis d’informació, amb caràcter
unidireccional administració-ciutadà, Serveis de
comunicació, amb caràcter bidireccional,
d’anada i tornada, i Serveis de transacció,
que impliquen un valor afegit,
més enllà de l’intercanvi
d’informació.
Segons els àmbits en què
s’ofereixen els serveis; Vida quotidiana, no
directament vinculada amb l’actuació administrativa,
Administració a distància, en
referència als afers de caràcter prestacional
desenvolupats per l’administració, i
Participació política, en referència
als continguts de caire polític, en tant que govern, de
l’administració.
Segons el suport en què es prestin; a
través de les pàgines webs tradicionals, de serveis
de correu electrònic, fòrums o xats, o de
formularis online, seguiment de processos, escrutinis o
votacions. En l’àmbit dels suports és a on
els avenços de les noves tecnologies permetran millorar
els serveis de govern electrònic oferts per les
administracions, però, com s’apuntava a
l’inici, no la seva concepció o disseny sinó
la seva gestió.
Quadre 1
Tipus de web institucional segons serveis oferts
.
Font: recopilació d’elaboració
pròpia.
La dimensió interna.
El desenvolupament del govern electrònic
té una segona dimensió essencial en la
organització i en la gestió interna de
l’Administració. L’adaptació i
modernització de les administracions públiques
és tradicionalment un dels temes clau de la gestió
pública, on la implantació de les TIC sovint
s’ha plantejat com a una palanca de millora, tal i com ja
he esmentat en aquest paper.
Efectivament, la tasca de repensar estructures i
processos a partir del potencial que ofereixen les TIC pot ser un
catalitzador de canvis, però cal tenir present que
són instruments, i que el canvi es troba en com
s’utilitzen, al servei d’un pla
d’actuació dissenyat de forma coherent amb uns
objectius de servei i d’orientació a la
millora.
Així, invertir en infrastructures, equipaments o
fins i tot software és un pas,
però introduir tecnologia no significa gestionar el canvi.
Instal·lar una intranet no
té per què transformar i millorar
l’organització, a menys que es redissenyin
procediments des del punt de vista del ciutadà o
s’incideixi en la formació i motivació dels
seus recursos humans i en la cultura
administrativa.
La dimensió xarxa.
Un dels àmbits del govern electrònic amb
major potencial és troba a la dimensió
d’interrelació, en referència a les
possibilitats de crear xarxa, d’intercanviar recursos amb
d’altres agents del context social i institucional de
referència, tant per a la millora dels serveis i processos
de treball actuals com per a la generació de nous. Aquesta
dimensió tindria un caràcter essencialment
interorganitzatiu, en sentit ampli, que inclouria tant
administracions com empreses o entitats.
L’intercanvi i la interrelació que
afavoreixen les TIC esdevenen clau per establir protocols de
relació entre administracions (Government to Government o
G2G), entre administracions i socis ("partners"), com ara les
organitzacions que proveeixen serveis públics o gestionen
equipaments (Government to Partners o G2P) i, per últim,
entre administracions i empreses (Government to Business o G2B),
en la dimensió de proveïdors de béns i
serveis, on es trobarien des de la provisió de
subministraments, la construcció d’infrastructures o
les activitats de consultoria.
Aquesta dimensió es pot concebre segons la idea
de les "extranet", en
què una sèrie d’agents autoritzats poden
compartir certs espais interiors de l’organització
–les administracions en aquest cas- per raó de la
seva relació de col·laboració en certs
àmbits, de manera que la comunicació es fa
més fluïda i eficient.
La dimensió de promoció
L’especificitat del sector públic fa
necessària una quarta dimensió a tenir en compte en
aquest model: la de promoció. Per bé que es tracta
d’una dimensió que depassa l’àmbit del
govern electrònic, ja la promoció de la societat de
la informació és un referent per entendre la resta
de dimensions.
Les actuacions en aquesta dimensió giren al
voltant de dos eixos. Per una banda, la promoció de les
infrastructures per facilitar-hi l’accés, i
que es concreten en aspectes com poden ser
l’extensió del cablejat, les intervencions sobre les
tarifes de connexió o a proporcionar correu
electrònic a tothom.
Per altra banda, la promoció d’una
cultura adequada als nous paradigmes i reptes que
plantegen les TIC, oferint eines que facilitin
l’extensió de l’ús dels nous
equipaments per treure’n el màxim profit. Saber on
buscar la informació, com llegir-la i com transformar-la
en coneixement són alguns dels reptes que es plantegen en
aquest segon eix de la dimensió de
promoció.
Implícitament, les actuacions tenen també
un component de cohesió social, amb
l’objectiu d’evitar els problemes derivats d’un
ús dual de les noves tecnologies, i que cal tenir present
en el seu desenvolupament.
Escenaris de la societat de
la informació. El rol de
l’Administració
Govern Electrònic i Societat de la
Informació són doncs conceptes clau en
l’agenda de les administracions públiques, en
matèria de noves tecnologies però també pel
que fa al posicionament estratègic davant el model de
societat futura que comporta implícitament, una societat
en què l’Administració Pública sigui
el més permeable possible a la interacció amb els
ciutadans gràcies –però no només- a
les noves tecnologies.
Aquesta concepció oberta ens dibuixa dos focus
d’atenció; d’una banda
l’adeqüació de l’Administració
Pública a les noves tecnologies, als canvis en la cultura
del treball que implica, en els recursos, etc. Aquí estem
parlant de manera essencial del desenvolupament del concepte de
govern electrònic. D’una altra banda, el
desenvolupament i l’accés a les noves tecnologies,
al seu aprenentatge, i a la seva incorporació a la vida
quotidiana, presenta un camp d’acció per
l’Administració Pública igualment essencial;
evitar el màxim possible els problemes de
dualització social que pot comportar entre aquells grups
que per motius econòmics o culturals corren més
riscs de quedar fora de la Societat de la Informació, o
ser-ne com a molt, subjectes passius.
En aquest darrer apartat esbosso quatre escenaris que
resulten de combinar dos variables als
eixos; el rol de l’administració, entre actiu i
reactiu, i el nivell de penetració de les TIC, entre un
ús restringit i extensiu. Aquestes dues variables
s’haurien d’operativitzar a través de la
selecció d’indicadors com el grau de connexions i
ús d’internet, la despesa en inversió
tecnològica de les administracions públiques, els
nivells d’alfabetització digital, etc. Aquí
però només plantejarem que els diferents escenaris
serveixen no només per interpretar el passat sinó,
sobretot, que poden ser útils per definir una agenda
pública d’actuació de cara el futur, segons
les opcions estratègiques que es prenen en el
present.
El govern online és una eina
d’interrelació segmentada socialment, a nivell de
grups socio-culturals i empreses. Hi ha inversió en
infraestructures i a l’administració però no
foment efectiu de caire transversal. Sota aquest aquest escenari
trobarem uns graus de ‘connectivitat’ de nivells
social, econòmic i cultural alts, però uns nivells
de provisió de serveis de govern electrònic
segmentats, així com de polítiques públiques
de foment de la societat de la informació restringides
sectorialment, potser basades en partenariats
públicoprivats, etc. En aquest escenari l’escletxa
digital és important.
El govern electrònic es converteix en un canal
fonamental de les relacions administració-societat,
generant sinergies amb processos de millora de la gestió,
transparència, etc. Les polítiques de govern
electrònic en aquest escenari han implicat una reforma en
profunditat de l’admnistració pública, que
fins i tot pot suposar un canvi de paradigma (estat xarxa),
més enllà de ser un procés emmarcat
estrictament en els termes tradicionals de modernització
administrativa. La dimensió de promoció de la
societat de la infomació ha tingut com a resultat la
difusió i generalització de l’ús de
TIC, la qual cosa ha generat també sinergies amb la
lògica de mercat, amb major R+D+I i major consum. En
aquest escenari s’han evitat en bona part els perills
d’una societat dual en quant a integració en la
societat de la informació.
En aquest escenari, que podríem anomenar
també d’estancament, les TIC no són
prioritàries en l’agenda política, excepte
per qüestions secundàries, de conjuntura,
d’imatge, etc. No hi ha hagut acords interadministratius
sinó esforços dispersos, quedant al marge de
l’evolució de les TIC, que no han acomplert les
expectatives en l’extensió del seu ús.
És un escenari en el qual les polítiques de reforma
ressalten els aspectes més inefectius dels paradigmes de
les reformes administratives (que podríem anomenar com un
nominalisme de les reformes). Tampoc el mercat i la
societat en aquest escenari juguen un paper proactiu que pugui
servir per pressionar l’administració de cara al
desenvolupament de polítiques de govern electrònic
o de societat de la informació en general.
L’Administració va a remolc de la societat
i no s’aprofita tot el potencial de les innovacions en TIC
en les seves diverses dimensions. Aquest escenari combina una
societat i un sector privat en els quals s’ha desenvolupat
una societat de la informació potent, en termes de
recerca, consum, connectivitat, alfabetització digital,
etc., però en els quals l’administració no
només no ha tingut un paper impulsor rellevant sinó
que se n’ha mantingut al marge, bé tancant-se en
sí mateixa, amb una actitud defensiva del paradigma
burocràtic extrem, bé no havent estat capaç
de desenvolupar amb èxit un procés
d’adaptació i promoció de polítiques
de societat de la informació i govern electrònic,
tant pel que fa al nivell extern com intern. En aquest escenari,
poden aparèixer fins i tot fenòmens de
competitivitat i legitimitat contra el sector públic, amb
perill de residualització en un cas portat a
l’extrem.
Conclusió: Cap a una
nova administració, una altra vegada?
Els models interpretatius que he intententat esbossar
responen a la necessitat d’una visió global i
integrada que doni coherència a l’actuació de
les administracions públiques en quant al desenvolupament
de polítiques públiques de govern electrònic
i societat de la informació. Aquesta visió permet
un desenvolupament conjunt de les diferents dimensions de govern
electrònic que hem plantejat, generant les
sinèrgies potencials de moltes de les accions que
actualment ja realitzen les administracions públiques. Una
administració 24/7 (24 hores al dia, 7 dies a la setmana),
no té prou amb crear una pàgina web
(dimensió externa) sinó que també cal
adequar l’organització, els recursos i els
procediments de treball (dimensió interna) necessaris per
assolir aquest repte amb èxit.
La traducció pràctica d’una
perspectiva d’aquest tipus requereix de la definició
d’un projecte, d’un model ideal al qual aproximar-se
amb les actuacions públiques, i de tenir en compte els
diversos escenaris que es poden derivar del rol que hi adoptin
les administracions. en el qual hem de tenir en compte una
sèrie d’aspectes clau com:
- disposar d’un clar lideratge emprenedor, que
impulsi i motivi a tota l’organització, que
combini els aspectes potencialment positius de la pròpia
‘història’ de l’organització
(que aquí he intepretat en termes top-down o
bottom-up) - no duplicar l’administració ni crear un
sistema ad
hoc banda, que es superposi a l’administració
existent, sinó que prendre-ho com una redefinició
de bona part de l’activitat general de
l’administració (que podem anomenar com la
superació del nominalisme de les
reformes).
Cal, en definitiva una administració que concebi
la relació amb els ciutadans com a tals, que són
més –i no només- que administrats, clients,
usuaris o fins i tot accionistes. També cal que no adapti
acríticament els models del sector privat o d’altres
referents políticoadministratius –sense que
això vulgui dir no aprofitar les seves experiències
i eines-, sinó que concebi i desenvolupi polítiques
públiques de govern electrònic com a un dels eixos
fonamentals de la definició d’un model propi de
Societat de la Informació, que respongui a les seves
necessitats, demandes i expectatives.
- Aibar, E. (dir) (2004) Govern electrònic i
serveis públics. Universitat Oberta de Catalunya
() - Castells, M.; Tubella, I. (2002) La societat xarxa
a Catalunya. Universitat Oberta de Catalunya.
http://www.uoc.edu/in3/pic/cat/pdf/pic1.pdf - Castells, M (dir) (2004) El model Barcelona II:
L'Ajuntament de Barcelona a la societat xarxa. Universitat
Oberta de Catalunya (http://www.uoc.edu/in3/pic/cat/pic5.html) - Comissió Europea (1999). Iniciativa
e-Europe
http://europa.eu.int/information_society/eeurope/index_en.htm) - Hudson, J. (1999). "Informatization and Public
Administration: A Political Science Perspective".
Information, Comunication and Society. Vol. 2,
núm. 3, pàg. 318-339. - Layne, K.; Lee, J. (2001). "Developing a Fully
Functional e-Government:Model". Government Information
Quaterly. Núm. 18, pàg. 122-136. - Mahlen, J.; Reagan, P.M. (2002). "Learning to Govern
Online". American Review of Public Administration. Vol.
32, núm. 3, pàg. 326-349. - Mény, Y.; Thoenig, J-C. (1992) Las Políticas públicas. Barcelona:
Ariel.
(1) Veure per exemple la concepció de la
Central IT Unit de l’administració britànica
(www.citu.gov.uk)
(2) Veure per exemple el model de Gartner Group
Gartner's Four Phases of E-government Model. © GartnerGroup,
November 2000 (www.gartner.com)
(3) Aquest apartat és resultat d’una
col·laboració amb Miquel Salvador.
Estos contenidos son Copyleft bajo una
licencia de
Creative Commons. Pueden ser distribuidos o
reproducidos, mencionando su autor y la web fuente de la información, siempre que no sea para un uso
económico o comercial. No se pueden alterar o transformar,
para generar unos nuevos.
Este artículo es obra original de
Ivan Serrano Balaguer y su publicación inicial
procede del II Congreso Online del Observatorio para la
CiberSociedad: http://www.cibersociedad.net/congres2004/index_es.html"
Ivan Serrano Balaguer