- Les paradoxes de la
Societat de la Informació - El sentit del
diàleg - Conclusió:
el diàleg al servei de la
humanitat
ABSTRACT
Malgrat les immenses possibilitats de les TIC, les
desigualtats i la incomprensió augmenten en l'anomenada
Societat de la Informació. Fins ara, el diàleg ha
estat el mitjà per expressar les nostres queixes i per
cercar solucions. Tanmateix, la Societat de la Informació
manifesta una impossibilitat de generar un diàleg efectiu.
La present comunicació es planteja com a problema quines
són les condicions del vertader diàleg en la
societat actual.
Cada cop de manera més intensa experimentem
la Societat de la Informació sota la forma de la
impotència: malgrat les immenses possibilitats que les TIC
ofereixen per al desenvolupament humà, les desigualtats i
la incomprensió mútua entre els homes augmenten i
es reprodueixen. Tradicionalment el diàleg ha estat el
mitjà per expressar les nostres queixes i per arribar a
compromisos acceptats pels interlocutors que permetin solucionar
els problemes plantejats. Tanmateix la progressiva
implantació de la Societat de la Informació
manifesta la impossibilitat de generar un diàleg efectiu
entre els actors afectats. En conseqüència, cal que
ens plantegem les condicions de l’efectivitat del
diàleg en el nou marc tecnològic de la societat
actual.
Palabras clave:
· análisis del discurso
· cibersociedad
· comunicación
· humanismo
· sociedad de la
información
Les paradoxes de la
Societat de la Informació
Totes les tecnologies, certament, són
ambigües. En els darrers quinze anys, el desxiframent i la
manipulació del codi genètic dels éssers
vius i el progrés en la tecnologia informàtica han
situat davant de la humanitat possibilitats i perills immensos.
Pau o guerra, curar
o matar, accedir al paradís o caure en l’infern
semblen igualment a l’abast de la nostra voluntat. Les
grans declaracions internacionals sobre la Societat de la
Informació dels darrers anys arrelen en aquesta
convicció. Ara bé, respecte de les TIC ja no ens
trobem davant d’una virtualitat ambigua, sinó
d’una realitat profundament
desconcertant.
De manera ràpida, sense intenció de
ser exhaustius però sí gràfics, exposem a
continuació algunes paradoxes de la Societat de la
Informació en l’àmbit de l’individu, de
la societat, del govern, de la indústria i de la
informació. Les dues primeres paradoxes fonamenten les
altres tres –que podrien ser moltes més-, que en
són derivades.
a) Dues paradoxes
fonamentals
Inspirant-nos en l’apartat sobre la mirada
de L’ésser i el no res de Sartre, ens
representem un individu solitari davant del seu ordinador
connectat a la Xarxa de xarxes. La seva mirada abasta, domina, el
món sencer reduït a la seva representació en
una pantalla. Els altres éssers humans, que només
són conjunts de dades o imatges oferts a la seva
curiositat o al seu plaer, els considera indistints en la
totalitat dels objectes reproduïts. Però, al
mateix temps que la seva mirada domina els altres com a part
del món, aquell que mira se sent cosificat per la mateixa
atracció exerceix la pantalla sobre ell. De vegades, atret
fins a l’obsessió, també se sent presoner de
tot allò que li transmet la Xarxa, les possibilitats
sempre renovades de diversió, de treball o de coneixement
(xats, jocs, informacions o l’aprenentatge de la mateixa
tecnologia informàtica…). Com una rata en un laberint
expertament disposat, actua amb la lògica
necessària d’un objecte natural, com si tota la seva
existència en la Xarxa hagués estat
pre-vista i contínuament super-visada,
sotmesa a una mirada aliena i alienant.
Perquè, com deia Aristòtil, la
nostra naturalesa és social, no podem deixar
d’aprofitar tots els mitjans de relació amb els
altres que ens ofereixen les TIC. Xategem, ens enviem missatges i
correus electrònics sense parar per motius importants o
nimis, a través del telèfon mòbil o del
nostres ordinadors, i no desaprofitem els avantatges
econòmics que proporcionen les TIC per transmetre la
nostra imatge, la nostra veu, els nostres documents, i en general
per multiplicar els contactes. La mateixa idea de comunitat es
redefineix i adquireix un sentit nou a partir d’aquestes
tecnologies: en desaparèixer els límits
geogràfics i determinades restriccions temporals,
econòmiques i lingüístiques, els nostre soci o
el nostre amic pot estar a les antípodes i ni tan sols cal que
físicament ens haguem trobat mai amb ell. Però,
al mateix temps aquesta comunitat permesa i filtrada per
les TIC només ens permet una experiència dels altre
parcial, limitada a un punt de vista o a unes poques perspectives
de l’altre. Igual que, quan ens fem un fotografia, adoptem
un posat, fixem el moviment o el fingim, perquè la
fotografia no surti moguda i perquè la nostra
representació aparegui d’acord amb la imatge que
volem donar als altres de nosaltres mateixos, triem acuradament
d’allò que ha d’arribar a l’interlocutor
que es troba a l’altre costat de la connexió. A
més a més, el medi electrònic també
imposa una determinada perspectiva. En definitiva, tota
l’estructura
actua com una mena de sinècdoque: el meu jo parcial
representa, malgrat que no ho sigui, el meu jo total. Així
les nostres relacions en la Xarxa responen millor a les nostres
expectatives que no ho fan les que mantenim amb individus reals.
Per això, com més estrets són els
llaços que mantenim amb els altres a través
d’Internet, com més
acompanyats ens sentim i més íntimes són les
nostres relacions, més aïllats, més sols, i
més insolidaris ens experimentem respecte dels que ens
envolten, i la nostra existència quotidiana cada cop
se’ns torna més amarga.
Aquestes dues paradoxes se’ns apareixen com
dues cares del mateix fenomen: perquè la
concepció informàtica del món fa que
prenguem els altres per coses, no ens hi podem comunicar, de la
mateixa manera que no ens podem comunicar amb un una pedra o un
altre objecte inanimat; i, a la inversa, perquè no ens hi
podem comunicar tenim als altres com un objecte més del
món. Aquesta falla de la comunicació
és transmet immediatament a qualsevol altre aspecte de la
Societat de la Informació. Vegem-ho.
b) Tres paradoxes, com a
conseqüència
No cal emfatitzar la importància que
atorguen les diferents institucions, públiques o privades,
a les TIC per millorar seva eficiència i la
satisfacció de les seves relacions amb els ciutadans. En
implantar i en promoure la seva utilització, les
administracions estalvien diners suprimint personal i
redueixen el temps que fins ara han requerit els tràmits
burocràtics. Les noves tecnologies, tot continuant la
racionalització administrativa que Weber
atribuïa a les societats modernes, semblen la
culminació de la burocràcia. Mitjançant les
TIC, la concertació d’una visita mèdica o la
renovació d’una recepta per part del metge de
capçalera, la confecció i l’entrega de la
declaració de la renda o de la matrícula
universitària, deixen de ser un seguit molest
d’entrebancs burocràtics per part de funcionaris
antipàtics, de cues interminables davant de finestretes
sempre insuficients; en definitiva, deixen de ser unes
exasperants pèrdues de temps i, molts cops, de diners.
Només accedint a una adreça electrònica, tot
esdevé ràpid, fàcil, correcte,
econòmic, eficient. Però, al mateix temps a
mesura que els funcionaris desapareixen de les finestretes, que
els formularis són més accessibles a través
de la Xarxa, i que es multipliquen les veus pregravades que ens
demanen a través del telèfon que escollim una
opció tot prement un tecla de l’aparell, de manera
frustrant cada cop més trobem que els nostre dubtes
és multipliquen, i que les nostres consultes i les nostres
queixes passen a instàncies sense rostre i sense cap mena
d’humanitat. Abans ens dolíem del laberint
kafkià de la burocràcia, ara que hem suprimit el
maleït laberint l’absurd d’una estructura sense
rostre encara és sembla més gran.
També l’acció de govern
està sotmesa a paradoxes semblants. Així la Xarxa,
que ha de facilitar la relació entre governant i governat,
i a la inversa, mitjançant noves formes de consulta als
electors, i noves formes de participació ciutadana, al
mateix temps limita aquesta mateixa consulta i
participació a aquells que estan més ben
organitzats, o als que estan més al corrent de les
possibilitats que els ofereix una decisió governamental, o
simplement als més sensibilitzats; en tot cas, en la
democràcia de la Societat de la Informació
l’acció del govern tendeix al clientelisme.
L’esforç immens dels governs per potenciar la
investigació, implantació i ús massiu de les
TIC, que ha de tenir com a necessària
conseqüència el progrés general de la
nació, al mateix temps crea una nova classe
de desafavorits, la d’aquells que no tenen la capacitat
intel•lectual d’adaptar-se a unes tecnologies en
constant renovació, aquells que són massa vells i
tots ens acabem tornant vells, aquells que no tenen prou voluntat
i tots ens acabem cansant de no poder
descansar mai, o aquells que no tenen prou preparació i
només molts pocs estan informats de les darreres novetats
o de les darreres possibilitats. En poques paraules, les TIC
mantenen els individus en un estat precari de renovat
analfabetisme i, per tant, de caducitat imminent per al
sistema
productiu. A més a més, tota l’atenció
que els governs posen a traslladar el seu imperi de l’espai
territorial que dominen a l’espai electrònic i,
d’aquesta manera, eliminar els perills que suposa la
delinqüència, al mateix temps, pel fet mateix
de la seva sobirania, se’ls fa impossible un control efectiu
de tot allò que es troba més enllà de la
llei: precisament els espais territorials protegeixen els que es
troben fora de la llei; i, així, malgrat tots els
esforços dels governs, no han parat de sorgir
delinqüents informàtics, lladres
d’informació o de diners, i els terroristes mantenen
una presència constant en la Xarxa. En fi, la
potenciació de la democràcia a través de les
TIC es converteix en oligarquia, el progrés en noves
formes de pobresa i d’angoixa, i el triomf de l’Estat
en anarquia.
Tampoc la indústria de les TIC se’ns
mostra menys problemàtica. Amatent a millorar
contínuament els ordinadors i la Xarxa per fer la nostra
vida més fàcil i agradable, al mateix temps
es troba en una cursa imparable per deixar els aparells i les
programes que crea sense utilitat. S’han de renovar els
ordinadors cada quatre anys, però el darrer que surt al
mercat, i les empreses no paren de llençar-ne de nous,
sempre deixa sense utilitat l’anterior; es dobla la banda
ampla en el propi país per l’operadora dominant,
però més enllà de la frontera
s’ofereix al mateix preu quatre vegades més
velocitat; no cal dir-ho, caldrà tornar a multiplicar la
velocitat o bé ens trobarem en una mena de
prehistòria competitiva; aparells més moderns i
més velocitat de transmissió impliquen noves
possibilitats per als programadors… i el peix infatigablement
no deixa de mossegar-se la cua. No cal dir que tota la
renovació tecnològica genera noves necessitats, que
també inciten a la renovació tecnològica.
Allò que havia de fer més fàcil i agradable
la vida humana només la complica, i la torna més
inhumana. Els homes tenim una sensació de ser un
engranatge d’una immensa maquinària econòmica
o tecnològica que ens estranya i profundament opressora.
Hem esdevingut instruments del nostre
instrument.
El mot "diàleg" sembla que posseeix el
poder taumatúrgic de transformar les relacions humanes des
de la diferència a la identitat, des del desconeixement a
la comprensió, des de la discòrdia a la
concòrdia, des de la guerra a la pau. I, tanmateix, a la
pràctica és evident que el diàleg no
produeix aquest resultat en la Societat de la Informació.
Cal que ens preguntem, per tant, com les TIC condicionen el
diàleg i com, en aquesta nova situació, el
diàleg pot esdevenir efectiu per guiar la vida
humana.
Atès que en el marc de la Societat de la
Informació les TIC afecten gairebé tots els
àmbits de l’existència humana, ens sembla que
el diàleg es pot entendre de tres maneres
diferents.
Derivada de la forma amb què es presenten
de les pàgines web en Internet,
la primera consisteix a situar discursos
diferents, de signe diferent, en la Xarxa. Com si es tractes de
volums en una biblioteca,
classificats per ordre alfabètic o temàtic. I,
així, quan volem fer-nos una idea sobre qualsevol tema,
quan volem resoldre qualsevol problema, anem a un buscador,
escrivim una paraula o una frase indicativa, i ens apareixen una
infinitud de pàgines que tracten aquest tema o que
pretenen resoldre la qüestió. Això sí,
totes, una al costat de l’altra, parteixen de principis
propis, segueixen la seva lògica pròpia, i arriben
a conclusions pròpies. Tancat sobre si mateix, cada
discurs representa un món sense connexió amb el
dels altres. Implícitament es convida al visitant a
compartir fil per randa tot l’escrit. No hi ha veritable
diàleg. I, si hi ha un discurs que sembla més
compartit que els altres, només ho és perquè
està recolzat per un Estat especialment influent, o per un
grup econòmic molt poderós o per un partit
rellevant a nivell nacional o internacional, que permeten repetir
fins a la sacietat el mateix missatge. No és una
qüestió d’argumentació o de veritat,
sinó que, com en la publicitat, el triomf depèn de
la repetició i de l’habilitat en la
manipulació dels nostres interessos, de les nostres
passions o dels nostres instints a través del
discurs.
Els xats, els missatges electrònics a
través del mòbil o de l’ordinador, les
teleconferències i, en general, totes les diferents noves
formes de comunicació que ofereixen les TIC, ens ofereixen
una altra manera de concebre el diàleg. Tanmateix,
l’abast limitat en la seva extensió i en la seva
profunditat, no basten per crear opinió, sinó
només per testar entre si l’opinió dels
interlocutors, que canvia molt poques vegades. D’aquestes
formes de comunicació, no se’n pot extreure
documents vàlids que, convenientment sotmesos a crítica, puguin guiar l’acció
dels agents públics i privats rellevants en relació
amb les TIC i, en general, amb la Societat de la
Informació. També en aquest àmbit els
més ben preparats i els més ben finançats
són més considerats que els altres, perquè
multipliquen les seves intervencions i perquè intervenen
en els fòrums adequats per ser llegits o
escoltats.
Se’ns podria objectar, però, que
donem una concepció abstracta o parcial de la
comunicació en la Societat de la Informació.
Se’ns podria replicar que, atès que les dues formes
de pseudodiàleg formen part del mateix mitjà, el
veritable diàleg es produeix en el seu creuament:
d’una banda, les pàgines web no permeten un
veritable diàleg, però són capaces
d’aportar informacions de tot tipus i anàlisis
extenses; d’altra banda, formes de comunicació
més àgils com els xats i els correus
electrònics permeten intercanviar opinions que poden
basar-se en informacions de més volada, com les que
s’ofereixen en les pàgines web.
Ens fa l’efecte, tanmateix, que tant la
primera forma de diàleg com la segona no van més
enllà d’una inacabable iuxtaposiciò
d’opinions més o menys argumentades. Tampoc hi va el
seu creuament, perquè hereta els mals de l’una i de
l’altra; i el caràcter dogmàtic de la web
continua en el caràcter dogmàtic de
l’opinió expressada en el xat. Totes aquestes formes
de comunicació no contemplen l’interlocutor com un
moment necessari en l'accés a la veritat. El primer
pensador que va tractar de l’Opinió va ser
Parmènides d’Elea, i la va fer dependre de la
sensació; altrament dit, la va considerar com a relativa.
Les dues formes de diàleg consideren la pròpia
perspectiva com a absoluta. Més que dia-logos i
hauria dia-doxa, però d’una dia-doxa
que no es presenta com a dia-doxa, sinó com a
diàleg. El consens que se’ns ofereix a través
d’Internet, derivat de la força del poder
polític o dels diners, a la inversa del que defensava
Kant, fa dels
homes un mitjà i no una finalitat, i només
reprodueix infinitament les paradoxes de la Societat de la
Informació.
¿Estem condemnats, en aquesta nova
situació històrica creada per la implantació
de les TIC, a la nostra cosificació, a esdevenir
màquines sotmeses a les màquines que hem creat?
Creiem que es possible determinar les condicions d’un
vertader diàleg que aconsegueixi que la Societat de la
Informació sigui una societat al servei de
l’ésser humà.
Són les següents.
Primera. S'haurien de crear, per part de
les autoritats públiques que ostenten la
representació de la societat, un seguit de Fòrums
en els quals tractar el problema que suposen les "paradoxes de la
Societat de la Informació". Apel·lo a les
autoritats públiques perquè, en una societat
democràtica, han d’estar més enllà de
les parts i al servei de la totalitat; i pressuposo que han pres
consciència dels problemes que planteja la
implantació accelerada de les TIC i de la necessitat
d’un diàleg autèntic per
resoldre-les.
Segona. Caldria que les posicions
més singulars tinguin cabuda en el diàleg, i que no
hi hagi privilegis per part dels poderosos a l’hora de
defensar les seves posicions. En altres termes, caldria respectar
escrupolosament la llibertat dels interlocutors. El diàleg
no s’hauria de sotmetre a la majoria, com succeeix en el
sistema polític, ni tampoc a l’atracció dels
diners, ni a la de les passions o a la dels instints.
S’hauria de procurar al diàleg un àmbit sense
restriccions o coaccions.
Tercera. Solidària de la llibertat,
és la racionalitat. Cal que les diferents postures
s’argumentin i es critiquin mútuament de manera
racional, deixant de banda els prejudicis. No tot val: el
dia-logos depèn del logos. Sense
l’argumentació racional no hi ha possibilitat
d’afirmacions universals i, per tant, tampoc hi ha la
possibilitat de coincidència entre els interlocutors. En
fi, diàleg perdria completament el sentit. No hem
d’oblidar que el camp comú sobre el qual es
fonamenta la Societat de la Informació és la
cultura
occidental, que va néixer a Grècia fa dos mil
set-cents anys amb la racionalitat. I que la comunicació
planetària és possible perquè aquesta
cultura s’ha fet universal.
Quarta. L’argumentació ha de
cercar la veritat, no el consens, perquè el consens
finalment és l’acord dels interessos i, per tant, la
perpetuació de la parcialitat. La idea de consens
només és acceptable des d’una
concepció que nega la possibilitat de la veritat.
Nosaltres, al contrari de l’escepticisme postmodern,
considerem que efectivament es pot donar un criteri de veritat.
Oposem a la crisi dels grans ideals que va representar
l'enfonsament del Mur de Berlín, la veritat que ha emanat
de l’experiència històrica dels darrers
tretze o catorze anys amb guerres com les de l’Iraq, de la
consciència del problema ecològic, i també
de les desigualtats cada cop més pronunciades que produeix
la globalització. És tracta d’una veritat
simple, elemental, però inamovible: enfrontats a la nostra
desaparició com a espècie, ens adonem que
l’ésser humà és
absolut.
Quinta. Els que participen en el
diàleg no ho fan a títol individual, sinó
que representen postures generals correctament argumentades.
S’ha d’evitar que no es multipliquin
extraordinàriament i innecessàriament les mateixes
posicions donant una falsa sensació d’acord entre
els participants. Es pressuposa, per tant, que els que intervenen
en el diàleg hagin de ser agents suficientment informats,
i que representin la totalitat de les tendències existents
sobre la qüestió plantejada.
Conclusió: el
diàleg al servei de la humanitat
Però, si tal diàleg es
produís, ¿quin hauria de ser el seu contingut? De
forma genèrica hem assenyalat que hauria d’intentar
trencar les paradoxes de la Societat de la Informació.
Però, ¿com s’hauria de dur a terme aquesta
tasca?
En principi, hauria de consistir en una
crítica del poder establert en l’àmbit de la
Societat de la Informació per tal d’establir un
diàleg eficaç en un marc de llibertat. Altrament,
el diàleg només seria compartit per aquells que
pensen de la mateixa manera i no es produiria un veritable
diàleg, sinó un monòleg de múltiples
veus. Aquesta primera forma de diàleg des del punt de
vista lògic, hauria d’assegurar les condicions del
diàleg mateix. Seria una mena de
metadiàleg.
A partir d’aquí, s’obren dues
temàtiques: la primera fa referència a la
tecnologia i la segona als continguts.
Pel que fa a la tecnologia, el diàleg
hauria de versar sobre la seva limitació en funció
de la humanitat i no, com ha estat fins ara, sobre les mil
maneres de la seva implantació, sense plantejar-se fins a
quin punt pot contribuir, i de fet contribueix, a la
pròpia deshumanització i a la
deshumanització de les nostres relacions amb els altres.
En aquest sentit, el diàleg ha de consistir en una
crítica de l’alienació humana produïda
per aquestes noves tecnologies de la informació i de la
comunicació de límits i d’abast imprecisos i
canviants.
Finalment, el diàleg hauria d’entrar
en la crítica dels continguts de la Xarxa, que
tendèncialment són tots els continguts de la
cultura humana, en relació amb aquest absolut que hem
determinat, que és l’ésser humà.
Aquest diàleg crític hauria denunciar el dogmatisme
i promoure la tolerància com a mitjà per
avançar cap a la realització de la humanitat
present.
Estos contenidos son Copyleft bajo
una . Pueden ser distribuidos o
reproducidos, mencionando su autor, siempre que no sea para un
uso económico o comercial. No se pueden alterar o
transformar, para generar unos nuevos.
Este artículo es obra original de
Josep Maria Porta Fabregat y su
publicación inicial procede del II Congreso Online del
Observatorio para la CiberSociedad: http://www.cibersociedad.net/congres2004/index_es.html"
Josep Maria Porta
Fabregat