Ciutats digitals intel-ligents: espais per a un desenvolupament social i econòmic sostenibles (página 2)

Per a aconseguir això, emprarem el concepte de
governança (governance, en anglès). Segons
la definició del PNUD (1997) la governança
és

..l’exercici de l’autoritat
econòmica, política i
administrativa per gestionar els afers d’un país a
tots els nivells. La governança engloba els mecanismes,
processos i institucions a l’abast de la ciutadania i
dels diferents grups per articular els seus interessos, exercir
els seus drets legals, determinar les seves responsabilitats
(obligacions) i dirimir les seves diferències.".
És a dir, podem veure la governança com el
conjunt de condicions necessàries per a desenvolupar
d’una forma correcta i ordenada les accions
col•lectives (Stoker, 1998), o també com el conjunt
de regles i el taulell de joc on es fan servir per construir el
consens necessari entre els diferents interessos (Hewitt,
1998).

Més enllà de certes interpretacions que
redueixen el concepte de governança a un substitut de
l’acció de govern, és a dir, a un
retrocés en les atribucions i funcions de les
administracions, hem de veure el concepte de governança
com aquell que incorpora i complementa el de govern,
perquè no només contempla la feina pròpia de
l’Administració, si no que inclou la
participació activa dels individus i dels grups. De fet,
la literatura
sobre governança parla de tres agents socials
bàsics: l’Estat (entès com el conjunt
d’Administracions i Institucions públiques a tots
els nivells), el Sector Privat (especialment en la seva vessant
com a generador de llocs de treball) i la Societat Civil que, a
part d’aportar iniciatives pròpies, actua fent
d’intermediari entre els altres dos i, parlant en termes
culinaris, serveix per lligar-ho tot.

Un cop introduït el concepte, podem provar
d’identificar allò que defineix una bona
governança des del punt de vista del desenvolupament
sostenible. Està clar que l’objectiu són una
sèrie d’institucions, processos i mecanismes amb els
que tothom s’hi senti prou còmode i que permetin
localitzar els problemes, trobar solucions de consens i obtenir
el compromís de les parts implicades per portar-les a
terme (Lourenço,2002), però això no
és gens senzill, quins requisits s’han acomplir per
a aconseguir-ho?.

El PNUD (1997) en llista nou: Una participació el
més amplia possible; l’aplicació estricta i
imparcial de les lleis; la transparència informativa
respecte a tots els processos i institucions; el sentit de la
responsabilitat dels diferents agents davant del conjunt de la
Societat; el màxim consens al voltant dels objectius que
es persegueixen i de les polítiques que cal seguir per
assolir-los; la equitat (especialment de gènere);
eficiència i eficàcia en la utilització dels
recursos per a
satisfer les necessitats; i visió estratègica i a
llarg termini del que vol dir Desenvolupament Humà
Sostenible per part dels líders però també
del conjunt de la Societat.

La pregunta és, llavors, la proximitat
geogràfica afavoreix realment l’assoliment
d’aquests requisits marcats pel PNUD?. És a dir,
és més fàcil aconseguir una bona
governança a un nivell local?. La resposta és
clarament afirmativa. Si l’objectiu ha de ser el
d’emprar els recursos existents de la manera més
transparent, eficient i eficaç possible per a satisfer les
necessitats presents i, alhora, no condicionar la seva possible
utilització en el futur, s’han d’acomplir
entre d’altres dos requisits: Per una banda un coneixement
exhaustiu tant de les necessitats a cobrir com dels recursos, i
de l’altra una visió a llarg termini associada a la
solidaritat intergeneracional. La proximitat geogràfica
afavoreix l’assoliment d’aquests dos requisits en el
sentit de que resulta més fàcil avaluar i ponderar
les necessitats i els recursos quan es fa des d’una
perspectiva local i de que la complicitat amb les generacions
futures i la preocupació pel llarg termini
s’estableix millor si existeixen certa mena de lligams que,
generalment, trobem associats al Territori (culturals, familiars,
etc.).

Ja coneixem la relació existent entre
desenvolupament sostenible i governança local,
però, quin paper poden jugar les TIC en general
i les CDI en particular en aquesta relació?. Els
següents punts del present treball proven de donar resposta
a aquesta qüestió a partir de l’anàlisi
de l’impacte de les TIC en les comunitats off-line
(existents fora del món virtual) i de la
experiència que representen les xarxes ciutadanes que
són, en definitiva, comunitats electròniques
lligades al territori. A més, al darrer punt, veurem com a
aquests dos conceptes també s’hi pot sumar el de la
innovació, assimilant a les CDI el paper de sistemes
d’innovació local i regional.

Incidència de les TIC en les
comunitats no electròniques

Per entendre l’efecte de les TIC en les
dinàmiques d‘una comunitat local començarem
per definir el concepte de comunitat. Aquest concepte, tal i com
s’ha entès tradicionalment, es basa en dues idees:
Un fort sentiment de pertinença i de vinculació al
grup i la existència de sòlids lligams emocionals
entre els seus membres (Beaudoiun i Velkovska, 1999).
Així, en una societat basada en comunitats definides
d’aquesta manera, un individu es relacionarà
principalment amb les persones que pertanyin al reduït
nombre de grups circumscrits als diferents aspectes de la seva
vida: El veïnat, l’entorn laboral, la
família i amistats, per exemple. Aquests grups es basen,
moltes vegades, en normes i estructures jeràrquiques ben
definides i estàtiques (Wellman, Boase&Wenhong,
2002).

De forma contraria, l’ús de les TIC
facilita l’establiment d’unes formes de contacte que
han vingut a anomenar-se ‘dèbils’ (weak
en anglès) entre persones de grups ben diferents i, fins i
tot, entre persones completament desconegudes (a través de
xats, per exemple). Tot i això, tampoc es pot afirmar que
això sigui un efecte estrictament propi de les TIC ja que,
com es diu a (Wellman, Boase&Chen, 2002), ‘La
comunitat ja estava canviant abans d’Internet’. De fet,
aquesta sensació de que la societat basada en comunitats
estava en perill d’extinció ja es venia manifestant
des de la Revolució Industrial, quan la
proliferació de nous mitjans de transport i
comunicació va facilitar la mobilitat i les relacions de
mitja i llarga distància, incrementant els contactes entre
persones de grups poblacionals diferents.

Aquesta altra mena de contactes, que no requerien
lligams emocionals i per als que no existien unes regles
preestablertes, van anar dibuixant (i ho segueixen fent) unes
xarxes socials més marcades per la necessitat de
comunicar-se amb altres individus amb característiques
similars (de tipus professionals, d’edat o
d’aficions, per exemple) que pel condicionant de la
ubicació física de la persona.

De cara a poder
abraçar aquestes noves formes de relació sense
deixar de banda les clàssiques, sembla interessant fer una
redefinició del concepte de ‘Comunitat’ en el
sentit de considerar que aquesta és una xarxa de lligams
interpersonals que proveeixen sociabilitat, suport,
informació, cert sentiment de pertinença i una
identitat social. Fent ús d’aquesta altra
definició podem considerar com a comunitats certs grups
socials creats al voltant d’eines telemàtiques com
llistes de discussió, xats o portals temàtics que
estan, generalment, deslligats del territori. Aquests grups, que
anomenem Comunitats Virtuals, són objecte d’estudi
des d’un punt de vista antropològic i
sociològic des de ja fa alguns anys.

Però, seguint la línia d’aquest grup
de treball, el que ens interessa analitzar és de quina
manera aquesta mena de lligams que es donen a les comunitats
virtuals poden ésser útils en aplicar-los a un lloc
determinat. Per resoldre això ens plantejem la
següent qüestió: Com afecta la irrupció
de les TIC (entesa com a introducció ràpida
més que com a introducció violenta) en el
funcionament de les comunitats locals i regionals?, i més
concretament, afectarà això a la
participació i a la governança local i
regional?.

Respecte a aquest punt, tot i el (encara) reduït
nombre d’experiències engegades per estudiar
l’efecte de les comunitats en línia (on-line)
sobre les comunitats off-line, els darrers anys s’ha
generat un extensa literatura teoritzant sobre aquest tema al
voltant de dues posicions: La que argumenta que les TIC ens
porten cap a l’aïllament social i que, fins i tot,
amenacen la nostra integritat psicològica, i la que
defensa que les interaccions ‘en línia’
reforcen la nostra connectivitat amb la resta del Món
(Hopkins i Thomas, 2001). Per a fer-se una idea de la
evolució d’aquest debat teòric es poden
consultar les següents recopilacions: (Haythornthwaite i
Wellman, 2002) i (Kraut i altres, 2002).

A la vista dels resultats d’alguns d’aquests
escassos experiments relatius a l’efecte de les TIC sobre
els patrons de relació dels individus, tant centrant-se en
una comunitat concreta (el que detalla Hopkins a (2001)) com
comparant de forma transversal diferents societats (Quan-Haase i
Wellman, 2002), arribem a la conclusió que les TIC
són una eina de comunicació més (encara que,
això sí, molt poderosa), l’aprofitament de la
qual depèn de les característiques de cada
individu. Així, els individus o els col•lectius amb
més facilitat per comunicar-se les fan servir com a
complement o reforç d’altres instruments més
‘clàssics’ (trobades en persona,
telèfon..) i, a l’altre extrem, els individus o
col•lectius les persones o grups amb problemes per
relacionar-se les usen com a substitutiu.

Aplicant això al cas que ens ocupa obtenim una
primera conclusió interessant: Si volem que les CDI siguin
un exemple d’aplicació de les TIC com a
catalitzadores de processos constructors d’una bona
governança local, col•laboratius i de
participació, no n’hi ha prou amb educar els
individus en els aspectes tècnics del seu ús,
perquè això simplement servirà per a
reproduir, probablement de manera accentuada, els patrons
relacionals que caracteritzin al col•lectiu en general i als
individus que el formen en particular. Cal acompanyar aquests
processos d’alfabetització digital funcional amb
accions per promoure entre la població valors com la
solidaritat intra i inter generacional, la participació,
la responsabilitat davant la resta de la Societat i la identitat
local, i procurar l’adquisició de
competències de les anomenades transversals, com
són per exemple, el treball en equips multidisciplinars,
la capacitat d’aprendre a aprendre, la creativitat,
l’adaptació a noves situacions o el pensament
crític.

Les Xarxes ciutadanes com a llavors
de les Ciutats Digitals Intel•ligents

Podríem dir que un del puntals del concepte de
CDI són les xarxes ciutadanes (el nom original és
community networking). Segons la seva definició
‘clàssica’, les xarxes ciutadanes tenen dues
vessants: Per una banda són associacions sense ànim
de lucre, gestionades per col•lectius política i
organitzativament neutrals, que tenen com a objectiu oferir i
garantir l’accés a Internet a tots els ciutadans.
Per l’altra són ‘ambients
telemàtics’ vinculats a les comunitats locals i que
es caracteritzen pels punts següents:

·
Constitueixen nous espais públics, oberts, de
comunicació entre els ciutadans d’una comunitat
concreta. Podem entendre per ciutadà a tot individu
pertanyent a un organisme, institució o
Administració de la comunitat.

· Són
llocs d’aprenentatge permanent sobre la Societat de la
Informació.

· Van
més enllà del simple WEB municipal.
Són llocs de participació oberta dels
ciutadans.

Hom considera que l’origen del que avui anomenem
xarxes ciutadanes va ser el projecte Community Memory.
Aquesta experiència duta a terme el 1972 a Berckeley,
Califòrnia, va consistir en la instal•lació de
terminals situats en llocs públics que permetien
participar de forma anònima en debats (Sanromà,
1999). Aquesta iniciativa va esdevenir una mostra pràctica
de que les TIC podien arribar a tenir un impacte social
important, doncs en un moment en que amb prou feines
s’entreveia la revolució que havien
d’experimentar els anys següents, ja es podien fer
servir per suportar experiències de comunicació en
grup ‘many to many’ en contra del model de
comunicació massiva tradicional ‘few to
many’ (Serra, 1998).

Els successius avanços tecnològics en el
camp de les TIC de finals dels setanta i tota la dècada
dels vuitanta, van tenir dues conseqüències
importants per a les primeres xarxes ciutadanes. Per una banda,
van permetre un abaratiment dels equips necessaris per al seu
funcionament i, per l’altra, van fer cada cop més
palès el potencial com a eina social d’aquesta mena
de tecnologia. Això va permetre la seva ràpida
expansió per tota nordamèrica (primer als Estats
Units i després a Canadà) gràcies a
l’esforç d’una Societat Civil molt
conscienciada amb la idea de la democratització
d’Internet.

A Europa, tot i que
a principis dels noranta van aparèixer els primers casos
aïllats de xarxes ciutadanes, la seva generalització
no es va produir fins a mitjans de la dècada, quan van
sorgir una sèrie de projectes ben diferents, que anaven
des dels més fidels als models originals americans fins a
aquells fruit de la iniciativa de les administracions
locals.

Actualment, l’efecte de les tres "grans amenaces"
per a les xarxes ciutadanes (els problemes de finançament,
la politització i la competència d’empreses
privades (Odasz, F., 2004)), combinat amb els condicionants
propis de l’entorn local i/o regional de cada cas (la
vitalitat del moviment associatiu o la existència de
recursos tècnics i humans suficients, per exemple), han
anat dibuixant un interessant ventall d’implementacions del
concepte de community networking que ens pot ensenyar
moltes coses respecte a com s’hauria de materialitzar la
idea de CDI i els problemes que es poden trobar.

Per altra banda, respecte al futur de les xarxes
ciutadanes, quan ja ha passat una dècada des de la seva
generalització, ens trobem en un moment de
transició. Com deia el text de presentació del
Primer Congrés de Xarxes Ciutadanes de Catalunya (celebrat
el mes de març de l’any 2003): "Aquesta primera
etapa ha conclòs. Els objectius plantejats inicialment
s’han anat cobrint (…) Es hora de nous reptes.". La
presència en aquest mateix congrés
d’organitzacions vinculades a altres aspectes de
l’aplicació de les TIC al desenvolupament local i
regional, com són els telecentres i els vivers
d’empreses, també és un indicatiu de la
convergència de tots aquests diferents projectes TIC cap a
una idea, un concepte que lliga les TIC amb el desenvolupament
econòmic i social estretament lligat al Territori i per
tant, segons el que hem vist al primer punt d’aquest
treball, un desenvolupament social i econòmic més
proper al concepte de desenvolupament sostenible. Aquesta idea
cap a la que tendeixen els projectes TIC és equivalent al
concepte de CDI tal i com es defineix en el document de
presentació aquest grup de treball.

Així doncs, a la vista de la relació
existent entre els conceptes de xarxa ciutadana i CDI, i tenint
en compte allò que dèiem més amunt respecte
a que cal tenir en compte les lliçons apreses al llarg de
la vida de les primeres en un moment en que ens estem plantejant
les segones, sembla adient posar de manifest alguna
d’aquestes lliçons que poden ésser importants
des del punt de vista de la promoció del desenvolupament
sostenible:

· Una CDI ha
de ser un projecte comú en el que participin les
Administracions, la Societat Civil i el sector privat, de manera
que es doni peu a una veritable governança tal i com
l’hem definida en el primer punt. Les experiències
que exclouen a les administracions i al sector privat, per
exemple, acaben en molts casos enfonsant-se per falta de
finançament, i algunes de les desenvolupades i liderades
exclusivament des de l’Administració han fracassat
perquè estaven ‘pensades pels ciutadans
però sense els ciutadans’ (Serra,
2004).

· Seguint amb
aquesta idea expressada per Serra de la necessitat de construir
les CDI de ‘baix cap a dalt’ i no a
l’inrevés, i insistint en la relació entre
sostenibilitat i proximitat, és important remarcar la
estreta relació que ha d’existir entre les ciutats
digitals intel•ligents i el territori que les circumscriu i
els dona una identitat. Es poden trobar exemples de projectes
realitzats sota la denominació de Community
networking que no acompleixen aquest requisit perquè
s’han organitzat des de lluny (a vegades, fins i tot, des
d’un altre país) i s’han entregat ‘claus
en mà’ a les comunitats o a les administracions
locals, sovint aplicant plantilles i/o estructures
estandaritzades i sense tenir en compte aspectes tan evidents com
el grau d’alfabetització digital de la
població o la penetració real dels serveis TIC.
Aquesta mena d’iniciatives no tenen cap possibilitat
d’èxit, de seguida són abandonades per la
comunitat perquè no s’hi sent vinculada i,
evidentment, no contribueix en res al desenvolupament sostenible,
perquè implica el malbaratament d’uns recursos que
s’han usat per satisfer unes necessitats inexistents o mal
definides mitjançant uns
procediments completament aliens a la realitat local.

· Moltes
xarxes ciutadanes van arrencar com a iniciatives de persones amb
formació tècnica en TIC convençudes de les
possibilitats socials d’aquesta mena d’eines i de la
necessitat d’apropar-les a tota la població. A la
vista dels resultats, es fa evident la necessitat de fomentar
aquesta faceta dels professionals TIC que va més
enllà dels aspectes purament tècnics, i els
converteix en veritables agents dinamitzadors dels processos que
han de constituir la base d’una CDI (Gurstein,2003). Per a
fer això, és necessari intervenir en els plans
d’estudi que regeixen la formació d’aquesta
mena de professionals per a incloure-hi aspectes relacionats amb
els impactes socials de les TIC, tal i com exposa el professor
Fernando Sáez a (2004) i com també
s’expressa, tot i que referint-se als ensenyaments
tècnics en general, a (Carrés i altres,
2004).

Les Ciutats Digitals
Intel•ligents com a sistemes locals/regionals
d’innovació sostenible

En general associem el terme innovació amb
canvi ràpid, idees fresques i trencadores i grans ciutats.
A primera vista, aquestes imatges poden semblar contràries
a d’altres que entenem vinculades a la Sostenibilitat, com
ara la conservació de la diversitat cultural i del Medi
Ambient i el desenvolupament equilibrat del territori. De fet,
durant una conferència impartida a Tarragona aquest mateix
any sobre innovació i territori (Castells, 2004) el
professor Manuel Castells, reconegut expert a nivell mundial en
àmbits com la innovació i desenvolupament regional,
responent a vàries preguntes del públic, va
reconèixer la necessitat de controlar i contrarestar els
efectes negatius que pot generar l’activitat innovadora en
termes d’agreujament de diferències socials i
incidència ambiental.

Llavors, la innovació i el desenvolupament
sostenible són dos conceptes necessàriament
contraposats?. Tot el contrari, el repte d’assolir un
desenvolupament sostenible ens imposa realitzar avanços
enormes en matèries que van de la eficiència
energètica i la minimització de residus a noves
formes d’organització social més
participatives, passant per la redefinició de les
relacions entre la economia i el territori. Totes aquestes grans
passes endavant requereixen, donada la seva importància i
urgència, una forma d’innovar qualitativa i
quantitativament molt superior a la que estem acostumats
actualment (Weaver et al, 2000).

Aquesta nova forma d’innovar hauria de superar les
limitacions del model actual, que són una visió a
molt curt termini (imposada per una política
d’inversió que redueix el temps de
recuperació del capital i
busca la minimització del risc) i una excessiva
compartimentació i especialització (fruit
d’un major preocupació per fer petites millores en
tecnologies ja existents que per treballar en tecnologies noves
que requereixin nous punts de vista i un treball
plurisdisciplinar). (Weaver et al, 2000).

Per altra banda, com que la sostenibilitat implica una
major consciència del territori i de les necessitats,
recursos i impactes generats a nivell local i regional, una forma
d’innovar orientada cap a la sostenibilitat ha de seguir
aquesta premissa, organitzant-se al voltant de sistemes
d’innovació local i regional.

Tot i això, no hem de confondre la
orientació local o regional amb l’ostracisme.
L’aïllament té, especialment a mig i llarg
termini, efectes negatius pel desenvolupament en general i pel
sostenible en particular, i això és, tornant al
tema que ens ocupa, una cosa especialment important a tenir en
compte en el cas de la informació. Per exemple, és
clar que les dades corresponents al desenvolupament de qualsevol
millora en un procés productiu, o els resultats obtinguts
en una nova experiència de democràcia participativa
no poden quedar tancades a la regió on s’han
generat, però també és cert que generalment
les solucions no es poden aplicar de la mateixa manera a tot
arreu, com ja deia Paulo Freire
referint-se a la situació del Brasil
postcolonial a (Freire, 1978)). S’ha de saber com traduir
cada cosa a la situació local o regional concreta,
aplicar-la per obtenir-ne beneficis propis i, potser, exportar
solucions originals que se’n derivin.

Resumint, els processos innovadors compatibles o
orientats cap al desenvolupament sostenible haurien de donar-se
en el si de sistemes locals o regionals connectats entre ells en
forma de xarxes d’intercanvi d’informació.
Aquests sistemes fortament vinculats al territori els formarien
grups de treball pluridisciplinars amb participants provinents no
només d’àmbits clàssics de recerca,
com ara la Universitat, si no també de les
Administracions, la Societat Civil i les empreses, de manera que
s’assegurés una visió el més
àmplia possible tant de les problemàtiques a
resoldre com dels recursos disponibles per a fer-ho.

Aquest plantejament ens retorna a les idees exposades
als punts anteriors respecte a la governança local i les
xarxes ciutadanes. De fet, assumint novament la CDI com a
evolució de les xarxes ciutadanes, veiem que les primeres
podrien realitzar la funció de sistemes innovadors locals
organitzats al voltant de grups que farien servir les eines TIC
per a treballar en entorns col•laboratius i comunicar-se amb
altres grups similars d’arreu del món.

Per a il•lustrar aquesta relació entre els
conceptes d’innovació i ciutat digital
intel•ligent sembla interessar comentar els treballs
d’Artur Serra i Susana Finquelievich. Segons aquests
autors, els sistemes d’innovació local basats en les
TIC serien el resultat d’integrar els centres de
generació d’innovació (universitats i
instituts de recerca), les empreses i les administracions locals
a les xarxes ciutadanes existents, de manera que les
possibilitats d’aquestes últimes com a entorns de
participació i difusió d’informació
fessin de catalitzadors per convertir tota l’àrea
avarcada en un medi innovador segons la definició
que en fa, entre d’altres, Manuel Castells (Castells, 2004)
(Castells, 1995).

Artur Serra, expert català en aspectes socials de
les TIC i un dels pioners de les xarxes ciutadanes a Catalunya,
fa un pas més i, en un article recent (Serra, 2004),
vincula aquest procés d’apertura de les xarxes
ciutadanes a tota la Societat amb l’actual explosió
de sistemes tecnològics oberts en el camp de les TIC, del
que Internet, Linux i la
computació distribuïda en són els exponents
més representatius.

Finquelievich, per la seva banda, aporta un punt de
vista molt sociològic quan fa la següent
definició de ciutat digital:

El propósito final es el de contribuir a crear
espacios de oportunidad, tanto físicos, institucionales
o digitales, que posibiliten la concretización de las
iniciativas creativas de los actores sociales que determinan la
evolución de la vida cotidiana y el
desarrollo
del futuro de las ciudades. (Finquelievich, 2003b).

No es pot passar per alt que, tant
l’al•lusió de Serra als sistemes oberts com la
definició de Finquelievich, posen de manifest una voluntat
de democratització dels recursos i de les oportunitats per
a elaborar solucions que satisfacin necessitats (en definitiva,
els processos d’innovació) i, segons vèiem al
principi d’aquest treball, això és un
requisit indispensable per a l’assoliment d’un
desenvolupament sostenible.

Per a aprofundir més en aquesta idea hem de
fixar-nos en conceptes com el d’Innovació pel
desenvolupament (Finquelievich, 2003b) i el de Sistemes
d’Innovació Comunitària proposat per
Gurstein (2003a). Aquests conceptes expliquen, precisament, el
canvi d’orientació que han de fer les comunitats
locals i regionals cap a les ciutats digitals, és a dir,
cap a una forma de desenvolupament basat en la innovació i
la gestió de coneixement, no només des d’una
perspectiva econòmica si no també social i
cultural. L’últim paràgraf de (Serra, 2004)
il•lustra perfectament aquesta idea:

La primera ciudad que se embarque en el diseño de si misma como ciudad-laboratorio
digital marcarà un antes y un después en la
construción de la nueva Sociedad del
Conocimiento
y puede coger una ventaja competitiva respecto a otras ciudades
semejante a la que Manchester o Barcelona tuvieron en la
naciente era industrial.

Conclusions

En aquest article hem argumentat que les Ciutats
Digitals Intel•ligents, com a fenomen definit per
l’aplicació social de les TIC i el seu
caràcter local, podrien jugar un paper molt important en
l’assoliment d’un desenvolupament
socio-econòmic sostenible.

Per una banda, hem relacionat les CDI amb el concepte de
governança o, més exactament, amb el de bona
governança local (des del punt de vista del
desenvolupament sostenible). Per a establir aquesta
relació i obtenir alguns requisits que hauria
d’observar un projecte de CDI en aquest sentit, ens hem
analitzat bibliografia
referent a l’impacte social produït per les TIC en
comunitats lligades al Territori i a les experiències de
community networking (o xarxes ciutadanes) dutes a terme
especialment durant la dècada dels noranta.

Finalment, sense deixar de banda la vessant social del
desenvolupament però aprofundint una mica en la
econòmica, hem proposat la possibilitat de convertir les
CDI en peces clau
d’un plantejament de la innovació orientat cap a la
sostenibilitat, basat en un conjunt de sistemes
d’innovació locals i regionals interconnectats
formats per grups de treball pluridisciplinars amb participants
provinents no només d’àmbits clàssics
de recerca, si no també de les Administracions, la
Societat Civil i les empreses, de manera que
s’assegurés una visió el més
àmplia possible tant de les problemàtiques a
resoldre com dels recursos disponibles per a fer-ho.

Com a conclusió general del treball presentat, i
més enllà de les qüestions concretes
tractades, volem posar de manifest respecte a l’impacte
social de les TIC en general quelcom semblant a allò que
diu respecte d’Internet Doug Schuler a (2001), quan afirma
que aquells que creuen que Internet és inherentment
democràtica i que la seva continuada penetració al
món garanteix, per si mateixa, la victòria de la
Democràcia sobre la Tirania, estan terriblement
equivocats. Tots plegats som conscients de que les TIC són
eines d’acció social molt poderoses i que, per tant,
projectes com les CDI ben orientats poden assolir grans resultats
en termes de participació ciutadana, cohesió social
i lluita contra les desigualtats, tots ells requisits vitals per
a aconseguir un desenvolupament veritablement sostenible;
però també hem de ser conscients de que,
precisament degut a aquestes enormes potencialitats de les TIC,
els resultats d’aquesta mena de projectes poden ser
dramàticament oposats als desitjables, de manera que les
TIC siguin emprades per a discriminar, sotmetre i
explotar.

Referències

· A. ARENAS,
L. DANON, A. DÍAZ-GUILERA, P.M. GLEISER, R.
GUIMERÀ. (2003).Community analysis in social networks .
Article publicat a la revista
Physical Review E, vol 68 065103 (R).

· BEAUDOUIN,
V., VELKOVSKA, J. (1999). The Cyberians: an empirical study of
sociality in a virtual community. Article presentat al Esprit
i3 Workshop on Ethnographic Studies in Real and Virtual
Environments:Inhabited Spaces and Connected Communities.
Edinburgh.

·
CARRÉS, J.,LOZANO, S., CRUZ, Y., RÍOS, L.,
LÓPEZ, M., 2004, "Les accions del sistema
universitari català per a la formació integral de
l'enginyeria en un món global", ponència a
presentar al II Congrés d’enginyeria en llengua
catalana.

· CASTELLS,
M. (1995); HALL, P. Tecnópolis del Mundo: La
formación de los complejos industriales del siglo XXI.
Alianza Editorial. Madrid.

· CASTELLS,
M. (2004). Societat del coneixement: Innovació,
coneixement i desenvolupament local i regional.
Conferència pertanyent al cicle Fem empresa, fem
territori organitzat per la Fundació Caixa
Tarragona.

·
FINQUELIEVICH, S. (2003). Desarrollo local y medios
innovadores en la Sociedad del Conocimiento: Las áreas no
metropolitanas. Ponencia presentada a la Cimera Mundial de
les Ciutats i les Autoritats Locals sobre la Societat de la
Informació. Lyon, 4 i 5 de desembre.

·
FINQUELIEVICH, S. (2003b). Ciudades digitales: Instrumentos
para la innovación y el desarrollo. Ponència
presentada a les Jornades Digital cities: Un nou model
convivencial de ciutat. Barcelona, 15-16 de
desembre.

· GURSTEIN,
M. (2003). Community Innovation Systems and the Chair in the
management of Technological Change. A slution for a Community
Being Left Behind?. Adaptació de Gustein, M. (2001)
‘Forging Community Innovation with Information and
Communications Technology: Universities, Research and Economic
Development in a Remote and Rural Community; The Universiyt
College of Cape Breton Chair in the Management of Technological
Change as a Catalyst for Change in a Lagging Region, UCCB Press,
Sydney.

·
HAYTHORNTHWAITE, C., WELLMAN, B. (2002). The Internet in
Everyday Life: An Introduction. Capítol del llibre dels
mateixos autors The Internet in Everyday Life .
Oxford:Blackwell.

· HOPKINS, L.
i THOMAS, J. (2001). E-social capital: Building community
through electonic networks. Article pertanyent al material
del projecte ‘Wired High Rise Project’ del Institute
for Social Research at Swinburne University
(Austràlia).

· KRAUT, R.,
KIESLER, S., BONEVA, B., CUMMINGS, J., HELGESON, V. i CRAWFORD,
A. (2002). Internet Paradox Revisited. Article publicat al
Journal of Social Issues, núm. 58, pàg.
49-74.

· ODASZ, F.
(2004). The Good Neighbor's Guide to Community Networking.
Treball publicat al WEB .

· PARK, H.
(2003). Hyperlink Network Analysis:A New Method

for the Study of Social Structure on the Web. Article a
la revista Connections. 25(1), pàg. 49 a
61.

· PUTNAM, R.
(1995). Tuning in, tuning out: The strange disappearance of
social capital in America. Political science and politics,
28,4: pàg. 664 a 683.

· QUAN-HAASE,
A., WELLMAN, B. (2002). How does the Internet Affects Social
Capital. Capítol recollit al llibre IT and Social
Capital.

·
SANROMÀ, M. (1999). Las Redes Ciudadanas; pasado y
presente. Article publicat a la publicació La
Factoría, núm. 8, febrer de 1999.

· SAENZ, F.
(2004). Más allá de Internet: La red Universal digital.
Editorial Centro de Estudios Ramón
Areces. Madrid.

· SERRA, A.
(1998). Las redes ciudadanas: ¿Qué son, cómo
funcionan?. Ponència presentada al 1er encuentro sobre
Redes Ciudadanas en España, setembre.

· SERRA,
A.(2004). Ciudades Abiertas. Siguiente generación de
ciudades digitales. Article publicat a la secció
d’articles de Bcnet, la xarxa ciutadana de
Barcelona.

· SCHULER, D.
(2001). Computer professionals and the next culture of democracy.
Fracgment publicat a Communications of the ACM del llibre
New Community Networks: Wired for change.

· WEAVER, P.;
JANSEN, L.; VAN GROOTVELD, G.; VAN SPIEGEL,E.; VERGRAGT, P.
(2000). Sustainable Technology Development. Greenleaf
Publishing. Amsterdam.

· WELLMAN,
B., BOASE, J., WENHONG., C. (2002). The networked Nature of
Community: Online and Offline. Article publicat a la revista
IT & Society, Vol. 1, Is. 1.

Licencia de
Reconocimiento-No
Comercial
Estos contenidos
son Copyleft bajo una licencia de Creative Commons.
Pueden ser distribuidos o reproducidos, mencionando su autor,
siempre que no sea para un uso económico o comercial. No
se pueden alterar o transformar, para generar unos
nuevos.

Sergi Lozano Pérez

"Este artículo es obra original de Sergi Lozano
Pérez y su publicación inicial procede del II
Congreso Online del Observatorio para la CiberSociedad:
http://www.cibersociedad.net/congres2004/index_es.html