Monografias.com > Sin categoría
Descargar Imprimir Comentar Ver trabajos relacionados

Colección “Revisión Cultural” (desde 1978) (página 24)




Enviado por Ramon Ramonet Riu



Partes: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24, 25

L'exacte color de la pedra és el, diguem-li
rogenc, que es veu a la sabata més besada de la imatge de
la Mare. (En altres escultures religioses més visitades,
la fervorositat dels fidels fins i tot ha gastat la funda
metàl.lica protectora del peu més besat). Doncs,
bé, ni fou mai blanca ni tampoc inicialment era negra; en
ser venerada es presentà policromada,…com totes les
altres marededéu.

Per altra banda, val a dir que filológicament
també podria donar una gran sorpresa en acceptar-se
l'explicació de l'investigador local Jaume Clavé
Cinca, exposada al seu llibre titulat: "Athanagia",
perquè ell, després d'estudiar la toponímia
local, demostra millor que mai ningú (per
deformació de Lacetania fins Katelania),
que en aquells verals va tenir el seu origen l'enigmàtic
nom de Catalunya.

Per aquells que no la coneguin, la imatge de la Patrona
de la ciutat de Solsona, (comarca ubicada al bell mig de
Catalunya), diré que actualment sembla ser fosca com la
nit. és tan ben feta com si hagués estat
treballada, no pas per un escultor sinó per la mà
d'un orfebre miniaturista. L'autor E. Remond, que l'any 1966
l'analitzà, va escriure d'ella, que: era un roc potser
venerat a la prehistòria pel seu color rogenc fosc, tal
vegada un meteorit
. Fou tan venerat aquell roc
després de ser-hi esculpida la imatge, que potser el
sabien caigut del cel a Terra Santa i no pas a Toulouse del
Llenguadoc?

Solsona és una ciutat amb carácter i molt
íntegra, com li escau pel gran tresor que guarda
gelosament i gairebé en secret. Així, malgrat tenir
una oficina de turisme, no renuncia a l'herència dels
segles, actitud que augmenta molt el seu natural encís. En
síntesi, el nucli urbà es pot presentar dient que
els dos carrers principals gairebé alíneats, Sant
Miquel i Carrer del Castell, cadascú amb un portal al seu
extrem, es troben a la Plaça Major. El senyorívol
Carrer de Llobera, es paral.lel al Carrer del Castell, i era on
tenien casa la majoria dels antics canonges de la
catedral.

La imatge de la Mare de Déu del Claustre
és reconeguda pels experts en Art Romànic com la
més ben treballada de totes les escultures conegudes,… i
això que amide poc més d'un metre d'alçada.
Allò que no es diu, però, és que
també deu d'ésser la més trencada a la que
segueix retent-se-li culte a l'altar d'una església
católica. Pensant en les persones que potser la confonguin
amb altres escultures de matrones que porten el mateix nom a
Catalunya, i que, com la venerada a les claustres de la catedral
de Tarragona, són molt més visitades,
presentaré tot seguit, abreujadament, la nostra primorosa
imatge de la Mare de Déu del Claustre Patrona de
Solsona.

Representa una reina asseguda portant el seu Infant a la
falda. Quan s'esguarda de perfil l'escultura que avui veiem tan
ennegrida, el gran relleu dels genolls de la Mare
desapareix i es veu d'un gruix gairebé regular de dalt a
baix, que malgrat ser estrela cobra gran relleu. Fou esculpida
l'any 1163 pel mestre Gilabert. Era l'any quan a Notre-Dame de
París s'experimentá per primera vegada la
tècnica de la pared prima, mitjançant
escairar les pedres amb perfecció absoluta, per tal de
garantir-ne l'òptim acoplament. Tan novedosa inquietud fou
general entre els que traballaven la pedra l'añy 1163, i
Gilabertus la aplicà a la talla de la Mare i el
Nen, actualment patrona de Solsona.

Gilabertus aleshores treballava a
l'església de La Daurade de Toulouse, la gran
capital del sud de França on hi ha encara altres imatges
vestides i pentinades amb el seu tan meticulós art
escultòric. Aquella església, actualment sense
claustres i reconstruida en estil neoclàssic, hi segueixen
venerant una marededéu amb l'Infant, i ambdós
també estan vestits i coronats. Es diu:
Notre-Dame-la-Noire. Amb ella recorden la imatge més
antiga perduda l'any 1240, sent evident que es tracta de la
nostra, ja ben solsonina, també coneguda entre nosaltres
com la "Verge de les Trenes".

A l'església La Daurade de Toulouse
encara hi ha penjat un gran i antic quadre, on una còpia
de la Mare de Déu del Claustre llueix trenes i
corona al seu cap, tal com la podem admirar a Solsona. A
més a més, en un dels capitells romànics
originals d'aquelles claustres, exposats avui al Museo dels
Agustins
de la capital del Llenguadoc, encara s'hi pot veure
la mateixa talla de la Mare de Déu del Claustre,
en miniatura, decorant l'espai d'un capitell de les antigues
claustres de La Daurade. Tal imatge, però, és en
visió reversa, o sia, tal com es veuria esguardant-la
mitjançant un mirall. El millor capitell, i el més
famós dels treballats pel mestre Gilabert allí
és presentat sobre doble columnata. Per la banda dreta, es
veu com Déu, entre nubols, acull amorosament
l'ànima de sant Joan Baptiste decapitat. Sense
separació es presenten les diverses escenes següents,
fins que a la banda dreta, el lateral de la escena conclou amb el
rey Herodes mostant amor luxuriós a la mare de
Salomé, amb la qual cosa el dualisme dels càtars
és ben palès.

Primer l'escultura fou venerada dins d'una
fornícula, essent la part central d'una escena entre els
dotze apòstols. Posteriorment fou arrencada de la pared de
les claustres de La Daurade i transportada fins al castell de
Montsegur (Llenguadoc). Allí, però, abans que el
gairebé l'aeri castell fos conquerit pels creuats
-exactamente la nit abans- la imatge fou poguda salvar per quatre
càtars, dels quals només la persona d'una dona,
excepcionalment agosarada i devota, ha resistit els
esforços dels historiadors per tal d'assolir identificar
el misteriós quart personatge.

A l'Edat Mitjana, els pacifistes càtars patiren
l'oposició clerical dels catòlics perquè
havien desitjat ser una Església menys rica. En
defensar-ho, els càtars, ensems amb els nobles que els
feien costat, foren foragitats de la vila de Toulouse pels
soldats d'arreu d'Europa tots beneits pel Papa. Posteriorment
foren perseguits per la inquisició dominicana que, en
atrapar-los, els cremà a centenars en fogueres. Poc va
faltar perquè, en aniquilar tants lliurepensadors, els
eclesiàstics no acabessin definitivament amb els
coneixements pseude-científics acumulats durants milenis.
Aquelles nou creuades successives van durar més de 60
anys. Tan llargues guerres d'extermini foren beneïdes
malgrat fer-se contra gent batejada, assolint esborrar a
sang-i-foc la cultura Occitana quan fou la més
avançada del període medieval, donant a
França la molt cobejada sortida a la mar
Mediterrània, en annexionar-se il·legalment aquella
banda nord dels Països Catalans. La crueltat de la
persecució obligà als càtars -uns purs
fidels de l'Amor de Jesucrist que desitjaven l'austeritat de
l'"església de les catacumbes"-, a endur-se'n l'unic
símbol que tenien, i que al cap i a la fi arreu del
món és: Una mare amb el seu fill. Sense dogmes,
llur missió a la vida era de redimir la natura.
Transformarien el món sencer a fi d'espiritualitzar-lo. No
veneraven la creu, tal com feien els catòlics, malgrat
associar-se'ls posteriorment a la Creu de les Dotze
Perles
del comtat de Toulouse. Ells, però, saturats
de les universals idees sufistes, podien pensar que eren
veritables guardians de l'esperit de la Creu. Naturalment que
creien en Déu; o si voleu podeu dir-li l'Inefable,
omnipresent arreu del cosmos, perquè Éll encara
parla més a la ment de cadascun de nosaltres, que no pas
qualsevulla persona que arreu del món li pugi resar.
Això per a mí és un fet, com ho és
que: tota influença útil prové sempre del
centre per anar al cercle, i no pas a l'inrevés. Qui no ho
cregui així, que ho demostri. Per això diuen que,
reconèixer la Llum del Centre és el triomf de
l'esperit humà.

La nostra estimadíssima Mare de Déu
del Claustre,
una imatge de la Verge bruna que pesa uns 85
quilos, malgrat trencar-se passà a ser venerada en el seu
pelegrinatge pel sud dels Pirineus, primer en la cova de
Betlem
(Ussat-les-Bains) on encara hi ha un espai pentagonal
excavat a la paret, i dins s'hi esculpí la seva cara
ovalada amb corona i trenes. D'aleshores hi ha vora dels peus dos
forats lateralment disposats per a introduir-hi els ferros que li
servien de trípode quan era el centre ritual de
cerimònies càtars a la llum de les fogueres, a
quines flames es veia bé que es suïcidessin
aparellats. Deixant a banda llur fatalisme, que els hauria portat
a fracasar sense cap "ajut", retien un molt particular culte a la
fèmina sagrada (car també els motivaba, fins el
punt d'inventar les Corts d'Amor). Són dos dels
molts aspectes on rauen llur principals errades, malgrat que
és científicament provat que el culte a la Gran
Mare va prevaler des del 30000 fins el 2000 a.C.

Fixada la imatge fermament a una cadira
metàl.lica, obligà sempre desprès de la
Coronació a treure en processó una de les dues
còpies guardades a la sagristia. Un altra còpia
és venerada en una província de l'Àfrica
negra per gestions dels missioners solsonins; i encara una
còpia de guix sense pintar es troba dipositada al
MNAC de Barcelona. Pel que fa a les còpies
més reduïdes, i escultures de mig cós de la
imatge, són incontables.

El seu ceptre, la mà que el sostenia, així
com el cap i corona del Jesuset, és sumaren a l'antic
trencament de la imatge per la cintura. Tot va ser obligadament
restaurat diverses vegades, la darrera de les quals a mitjans
segle XX, amb força discreció.

Solsona fou capdavantera de les lluites de la Catalunya
cristiana, entre els anys 700 i 1000 quan, en el decurs de
l'avanç vers la cohesió del país, els seus
homes eren vistos com "llamps de guerra" pels sarraïns.
Després, cada cop les masies s'edificaven molt disperses a
les terres conquerides restant molt lluny de cap poble. A
pagès hi romanen construccions d'antigues masies que
semblen representar la greu psicologia petrificada del soferts
resistents, obstinats i tan reservats com els emboscats camins
per on es movien, especialment els del més
muntanyós sector nord de la comarca. Per aquest motiu s'ha
presentat el Solsonès com una cruïlla de paisatges.
Darrerament, en ben poques dècades s'ha evolucionat tant
com durant uns cinc-cents anys del període medieval, tan
persistentment arrelat arreu de la comarca.

El primer temple de Solsona fou destruït l'any 942
pels hungaresos a les órdres del rei Hug d'Itàlia,
quan els envià a Espanya per tal de foragitar als
musulmans que envaien el nort peninsular. A l'església de
Solsona entre els anys 1161 i 1195 s'hi van construir unes
magnífiques claustres, potser també per tal de
dignificar un antic turonet amb un insòlit pou
gairebé sagrat. Hi edificaren, a més a més,
el celler i el refectori, anexes al segon temple romànic
de Solsona, que era a sol ixent de l'esmentat lloc aturonat.
Aquest restava encara al mateix nivell de l'actual placeta del
Palau episcopal, o sigui, molt més enlairat que el terra
de l'absis de la temple més antic construit en estil
romànic, que és l'art de la gestació de
Catalunya. En decidir rebaixar el sòl de tot l'espai
enjardinat de les claustres uns dos metres, a fi efecte de
deixar-les al mateix nivell del paviment del temple (entre els
anys 1739 i 1745) les obres van destruir, per manca de fonament,
la doble columnata de les antigues claustres i 62
magnífics capitells de pur estil romànic, que
encara actualment alguns d'ell es guarden al remodelat Museu
Diocesà i Comarcal (MDCS) de Solsona
, …per cert,
allí on és exposada la pintura romànica
l'Orant de Pedret, que he defensat feta els mateixos
anys quan s'inventaren les campanes i es penjaren a les teulades
dels temples.

Aquella antiga reforma de les claustres de Santa
Maria de Solsona
féu desaparèixer la part alta
del pou on havia estat amagada l'any 1244 la imatge de la
Mare de Déu del Claustre. Dels 6 metres de
fondària, actualment només en restaren uns 4
metres. Quant a l'exterior, el pou fou colorísticament
decorat i envoltat per quatre columnes que semblaven aguantar
damunt una piràmide feta de lloses. Només n'ha
arribat d'aquell templet de l'antic pou una descripció,
però, adjunto unes fotos de qualques modificacions
posteriors, les quals enriqueixo amb altres de com devia
d'ésser l'evolució d'aquell pou des de la seva
descoberta en el lloc més alt de la població, la
qual s'estenia arrasarada dels vents del nord prop de la riba
dreta del riu Negre. Allí hi havia l'entrada a l'antic
temple, i s'obria ben oposada a la construida segles
després a la Placeta de Misa.

Als horts particulars d'aquell sector (vora on jo vaig
viure) molts recordem haver-hi vist un immens safareig (Els
Tints
). Malgrat restar fora de la muralla construïda
entre 1310 i 1412, allí encara hi brolla al menys una molt
abundosa font que manté vius peixos de colors. Aquell
aigua no té relació amb les altres fonts de Solsona
ni amb les del seu xop subsol. Antigament no n'hi havia pas
altres fonts pel subministrament d'aigua a la vila. La que raja
de les fonts actuals es van canalitzar des de força lluny
molts anys després. Parlo de quan encara l'entrada al
temple s'obria cara migdia, i al poble que s'estenia per aquella
banda en un nivell inferior. Des del segle IV s'edificà un
temple cristià vora on sempre hi ha havia hagut un pou
d'aigua potable, utilíssim pels prehistòrics. Ara
només manté un metre d'aigua, i la boca del pou
també amida igual. Una esquerda a la penya proporciona el
líquid element provinent d'aigües freàtiques
tan abundoses a la part baixa de Solsona (com per exemple el
subsòl del carrer Sant Llorenç, on també
vaig viure), que els cellers són sempre
inundats.

El pou de les claustres és un pou entre penyes,
atès que la humitat no traspua pas a les
dependències dels Baixos del Palau episcopal, on Mn. E.
Bartrina, l'arxiver, molt esforçadament hi va traslladar
l'Arxiu Diocesà i Comarcal (ADCS) l'any 2005, que abans
era a l'últim pis del Palau Episcopal. És un arxiu
molt important, malgrat no conservar-s'hi documents anteriors a
l'any 900. El nivell de l'aigua del pou coincideix, doncs, amb el
lloc on -fins l'any 2004- era destinat a sala de concerts i
exposicions culturals de tota mena. De fet només és
separat de la pared uns deu metres, …i segueix havent-hi aigua,
un altra cosa és que faci dècades que ja no
s'aprofiti.

Aquí cal recordar a l'antic canonge arxiver Dr.
A. Llorens, autor dels 2 grans volums: SOLSONA I EL
SOLSONÈS A LA HISTÒRIA DE CATALUNYA (Ed. 1985-1987)
en quin treball compilà i amplià les tasques de
recerca històrico-arqueològica dels també
capellans Mn. J. Costa Bofarull i Mn. J. Serra Vilaró, a
més de totes les monografies escrites sobre la Mare de
Déu del Claustre
. L'afecció del Dr. Llorens a
l'arqueologia féu que per una banda descobrís
l'Orant de Pedret, i de l'altra va construir el que
encara avui és l'unic gran bloc de pisos del sector on era
ubicada la vila de Solsona, abans de restar desprotegida per la
muralla del segle XIV feta pel vescomte Ramon Folch de Cardona.
Aquesta obra monumental, resta encara cent metres molt ben
preservada al solejat sector del Vall Calent, protegida per
haver-hi uns horts tapiats entre les diverses torres de defensa
que la fan invisible, així com també pels molts
metres de terra sobreposada que cobreix l'antic fossat. En un
futur no gaire llunyà, l'enderroc de la tàpia i
excavació del fossat retornarà una gran altura a la
muralla. No només hi guanyarà el Vall Calent,
sinó que donarà categoria monumental de primera
magnitud a la ciutat de Solsona que, hom diria que tant s'hi
resisteix.

Solsona sempre havia estat una important vila, com ho
palesa que devia néixer-hi el molt noble Arnau de Torroja,
que fou el novè Gran Maestre general de les ordes del
Temple de Jerusalem i de Sion; (també dit: Arnold
de Torroge, Arnaud de Toroge, i encara, Arnaldus de Torre-Rubea),
un solsoní de qui a mi particularment m'agrada recordar
que va ser amb els cavallers de l'Ordre del Temple quan, ensems
amb els Creuats i els bizantins, van ocupar la ciutat d'El-Caire
l'any 1164. Després de morir ell l'any 1181, ambdues
potències pseude-religioses l'Orde del Temple i la de
Sion
(avui día encara molt actives en clandestinitat)
es separaren. En el decurs dels segles es mantingué el
prestigi de la vila de Solsona, com es palesa pel fet de ser
nomenat Josep Grau, (degà de Solsona) essent el 105
President de la Generalitat de Catalunya l'any
1704.

A Solsona l'any 1244 s'hi van reunir gairebé
secretament (per a confabular-se) molts nobles catalans
emparentats o amics del comte Roger IV de Foix-Castellbò,
fautor dels càtars com els seus avantpassats, que sempre
es defensaren militarment del bisbe de la Seu d'Urgell (qui
certament aleshores passà a exercir des de Solsona). Per
altra banda, l'empresa de salvaguardar la imatge d'en Gilabert
fou a la vegada religiosa i patriòtica, pel fet que el rei
Pere II de Catalunya havia mort en lluitar a Muret contra els
creuats (1213). Són uns fets que no poden obviar-se, i
vaig necessitar dos gruixuts volums dactilografiats per a exposar
la meva recerca (encara inèdita) resseguint ben
acuradament els tals esdeveniments. (L'esborrany és
dipositat des de fa molts anys a l'Arxiu Històric
Comarcal
, ubicat a Solsona al darrer pis del Consell
Comarcal del Solsonès
).

CÀTARS: PROBES DOCUMENTALS DE QUE
HABITAVEN A SOLSONA

La imatge, un cop a Solsona, va gaudir de la més
gran protecció de nobles pro càtars confabulats,
perquè tota la ciutat n'era llur refugi, tal com consta
als: "Documents en Vulgar dels segles XI, XII i XIII de la Seu
d'Urgell". Exactament a la línia 77 consta Solsona "niu de
càtars". És el pergamí número XV, el
qual a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona vaig adonar-me que
s'inclou al llibre: BIBLIOGRAFIA FILOLÒGICA DE LA
LLENGUA CATALANA
, (Ed. 1913). A la p. 242 (i a la nota
nº 50 de la p. 260) consta que Rubert de Solsona féu
costat al bastard de malnom Lupus de Foix (el seu cognom
veritable fou B. d'Orsans), i R. De Sabartés l'any
1246.

L'esmentat Lupus de Foix, que era germanastre
d'Esclarmonda de Foix, i el gran heroi de la resistència
contra els creuats, també se'l troba signant un acord amb
els nobles solsonins. Val a dir que posteriorment a Solsona feren
més confabulacions si bé ben encobertament,
mercès al la nissaga dels Cap-de-Porc de Solsona.
(Hi consta també un membre d'aquesta nissaga entre els
darrers defensors del castell de Montsegur). Els càtars i
llurs fautors, just un mes després de retre's els
defensors de Montsegur l'any 1244, van acordar fer una estranya
treva amb el Bisbe d'Urgell. Els representava el comte de Foix,
Roger IV, també vescomte de Castellbò, signant
Bernat d'Alió ensems amb Ramon de Josa (p. 168 de
l'original esmentat). És més interessant el fet que
el bastard Lupus de Foix, germanastre d'Esclarmonda i cap de la
resistència càtar, es presenta allí com un
substitut dels fiadors, per si un cas fallés qualque
garant. Per altra banda, també l'investigador Lladonosa, a
la seva Historia de Lérida (Vol. I, p. 355),
informà que el catarisme es popularitzà en el
decurs dels segles XI-XII entre Andorra i Berga, arribant fins a
la comarca del Solsonès (potser sigui l'explicació
del perquè la comarca de 1001 km2. té un semblant
nombre de masies disperses?).

També al llibre "Els càtars del
Berguedà
", escrit per Mn.Enrich Bartrina, responsable
de l""Arxiu Diocesà i Comarcal de Solsona"
(Lleida), consta escrit: "L"església de Santa Maria de
Puig-reig conserva pintures d"interpretació dualista, les
quals es relacionen amb les possibles filtracions del catarisme a
les cases templeres pirinenques".
A la mateixa obra hi
llegeixo que a "L"Arxiu Diocesà de la Seu d"Urgell", s"hi
guarda un procès inquisitorial de l"any 1250, on la
testimoni María Roca afirmà que a gairebé
totes les cases del poble de Gòsol del Berguedà, hi
vivíen heretges càtars. Un altra testimoni que es
deia Aglesa, esmentà Solsona com la localitat on els
heretges de Gòsol es comunicaven amb els d"altres
poblacions.

masies disperses?).

AMAGADA AL POU 1244, LA IMATGE FOU
DIGNIFICADA EL MATEIX ANY

La veneració de la imatge (que els càtars
li deien "Mani") va reeixir a Solsona molt aviat pel fet
d'atribuir-li el gran miracle de salvar un infant caigut al pou,
però sobretot mercès l'esforç particular de
la mitificada dama N'Esclarmonda d'Alió -aleshores ja
vídua de Bernat de Son, quina branca de descendents
catalans fou estudiada Mn. A. Bach. El castell de N'Esclarmonda
d'Alió (Llo de Cerdanya, a 7 km. d'on neix el riu Segre).
Ella fou la noble -i aleshores jove- proveidora secreta de
l'avituallament als càtars resistents a Montsegur durant
el molt llarg setge. Ella tenia el valor i l'organització
per a garantir que arribés llur símbol de l'Amor a
Solsona per tal de ser amagat al pou entorn del qual s'havia
consolidat el prestigiós temple de Santa Maria.
Tant ella com la seva família Foix-Castellbò
restaren compromesos a posar en bones mans les fortunes que el
s'hi confiaren els coreligionaris i nobles occitans empresonats o
morts. Solsona s'esdevingué molt i molt rica!.

Amb tants diners, no van tardar massa a retornar-li a la
imatge ultrapirinenca la més digna veneració
religiosa possible. Esclarmonda d'Alió, fugitiva, fou
protegida pel vell comte de Bagà (vidu d'un altra senyora
homónima). Esclarmonda d'Alió passà
aleshores a senyorejar a Pinós del Solsonès, si
bé ben segur que residiria a Solsona. No podia pas viure
lluny del símbol de l'Amor veritable; …tant li feia que
fos venerat pels uns com pels altres! El sol surt tant pels bons
com pels dolents, devia de pensar la tan mitificada Gran
Esclarmonda. Ella, a més a més que ser recordada
tradicionalment com una coloma que alçà el vol des
de Montsegur al darrer moment, penso que, malgrat la imatge de la
nostra Patrona tingui una coloma gràficament perfilada al
mig del front (el nas li fa de cua), a Dona Esclarmonda de Foix
li escauria millor el símbol de l'abella (que també
ho és del Nord de Egipte, perquè treballa en fer la
mel sense importar-li qui se la menjarà.

A Solsona durant tot el segle XIII qualque membre de la
nissaga Cap-de-Porc era al servei del monestir de
Santa Maria, així com també ells servien
econòmicament (amb diners dels foragitats del Llenguadoc)
al rei català Jaume I (1208-1276). Aleshores el rei
s'entrevistà al castell d'Ogern amb Ponç
Cap-de-Porc, que exercia de monjo cellerer (una mena de secretari
plenipotenciari) del monestir de Santa Maria de
Solsona
.

Posteriorment, en data 10 d'agost de l'any 1250 el comte
Roger IV de Foix-Castellbò (principal estratega de que la
imatge passés a Solsona) pagà 50.000 sous al
vescomte de Cardona (casat amb un altra N'Esclarmonda de Foix)
que aleshores era Senyor de Solsona, a fi de llogar-li el dit
senyoriu, ensems amb els llocs que ara es corresponen amb els
termes de les poblacions: Sant Llorenç de Morunys i
Torà de Riubregós (Arxiu de Foix
: caixa 44,
doc. XX, ps. 226-227). Els anys posteriors (març de 1251,
fins agost 1258) els pagaments també foren pel mateix
lloguer, si bé que encobertament (còpia Doat :171 –
22.4.1255).

L'any 1280 fou obligat a deixar l'arrendament que
tenía per: Solsona, Sant Llorenç i
Torà
, però els seus descendent van tenir cura
de que llur símbol gaudís cada cop de més
veneració. Així cal entendre que Dona Brunisenda,
comtessa de Foix, que era "soror Brunisindis" dels
monjos del monestir de Solsona, fos enterrada vora la seva imatge
(Mani), en data 22 de març de 1292 (XI kal.
aprilis MCCXCIII
, segons transcriu de l'obituari de
Santa Maria
el rector D. Costa Bofarull en la seva obra
Memorias de la ciudad de Solsona y su iglesia Barcelona
1959; Vol. I, p.66). És una notícia que, treta del
seu context, no pot pas ser entesa;… fins i tot no ho és
ni el teorema de Pitàgores si s'aplica sobre una
superfície esfèrica.

Hi ha molt a dir de Dona Brunisenda-de-foix, però
aquí aprofito només per fer notar que fou
contemporània d'Arnau de Solsona, el comerciant que va
portar de Terra Santa el Sant Bolquer del Nen
Jesús
que és venerat a la catedral de
Lleida.

Val a dir que, per més contradicció
històrica, en tres ocasions Solsona justament fou el
centre de les revoltes nobiliàries d'aragonesos,
empordanesos i dels Foix-Castellbò contra el gran
sobirà (anys 1231-1268 i 1274), tal com he anat
divulgant-ho en les revistes locals. S'aplegaren a Solsona i no
pas a Cardona, malgrat que el seu vescomte fou gairebé
sempre el cap dels revoltats, perquè justament hi havien
abundoses fonts en el sector vora la riba del riu Negre,
necessàries per les tropes del seguici i llurs
cavalcadures.

En estudiar la nissaga dels Cap-de-Porc (el meu
resum fou publicat al: Vol 2 de les Actes del I
CONGRÉS D'HISTÒRIA DE L'ESGLÉSIA
CATALANA
…;1993, p.463-476, que correspon al capitol
nové del meu llibre inèdit: VIRGEN DE SOLSONA,
TESORO CÀTARO
) vaig adonar-me que als pergamins de
l'ADCS els Cap-de-Porc apareixen documentats a Solsona exactament
els mateixos cent anys que un altra branca d'aquella nissaga eren
juristes al servei del comte de Toulouse, i fins i tot un d'ells
fou jurista de la cúria de Montpeller quan el Papa
residí uns anys vora la catalana vila on nasqué
Jaume I.

Els estudiosos del catarisme van demostrar que quatre
càtars van treure secretament quelcom de Montsegur la
darrera nit abans de retre's als creuats. Es estrany, pel fet que
dies abans els càtars ja havien llevat llurs tresors
materials carregats en albardes a l'esquena dels ases, per la
qual cosa sospiten que podria haver estat llevat del castell de
Montsegur nogensmenys que el Sant Grial, la relíquia
medieval que inspirà cents de "llibres de cavalleria" a
l'Edat Mitjana, i actualment més encara!. Els antics
herois no cercaren llur transcendència -que és
l'elevació des de la condició humana a la vida
eterna en el si de les forces divines-, sinó tan sols
generalitzar una qualitat il.luminadora.

Com que també he escrit "Montserrat ganga del
Grial
", crec que si el Grial fos quelcom material, no
tindria pas cap millor símbol que la imatge de la nostra
Patrona. La mare i el fill arreu i sempre han estat el receptacle
més adient per a representar el desig de salvació
humana des de molt abans del Concili de Trento
(Itàlia s. XVI).

Molts investigadors pensen que el Sant Grial no fa
referència a la sang de Jesucrist, com el seu propi nom
evoca, sino que el defineixen com Llum. No la del sol, ni aquella
que ens fa discernir entre el bé i el mal, sino la Llum
divina, tan providencial com íntima. En tal
supòsit, a la nostra Patrona li escau encara millor,
perquè mitjançant la fe en la seva imatge, ella ens
il.lumina el nostre món interior. La Mare de Jesucrist
finalment ha sublimat aquesta tan universal eterna idea i podem
pensar, els que estimem el Símbol, que no només ens
beneficiem de la nostra fe ja en vida, sinó que podem
esguardar un goig que la boca no pot dir. Fins i tot tal vegada
podrem gaudir d'allò que no és pas possible de ser
imaginat.

De l'altra banda del Pirineu li prové a la nostra
Patrona el nom de Claustra, el qual no s'obté com en un
baptisme, i tampoc consta pas en cap pergamí de l'ADCS
fins l'any 1303. Posteriorment desapareix per a retrobar-lo amb
com La Claustra (1316-1343). En canvi era, i crec que
encara és, un nom comú al Llenguadoc
francès. (És enregistrat al vol. 12 del
Dietarie Topographique de la France 1873, París).
Val a dir que al llistí telefònic de
Perpinyà es troba enregistrat també un Antoni
Ricou
, indicant d'on procedeix el nom d'una
específica comparsa tradicional que sempre s'ha tingut per
genuina de Solsona).

En ser trobada dins del pou de les claustres, la imatge
restaurada fou vestida i així es venerà fins la
primera meitat del segle XX. De bell antuvi la posaren en una
capelleta vora el pou de la troballa, i fou per la
mediació del poderós i riquíssim devot
alcalde de Solsona, Arnau de Vilaró, i del seu fill
Ponç que assolí ser nomenat bisbe de Vic. Aquest
mitrat desitjà ser sebollit a les claustres vora la imatge
l'any 1306. Un tan insòlit desig fa sospitar que devia ser
ell "el nen" que va caure al pou i es va salvar en ser acollit
pels braços de la imatge nouvinguda -segons una
tradició iniciada l'any 1248-. Amb tan bons padrins,
demostradament fautors dels càtars del Llenguadoc que
arribaven a milers al Solsonès, (camí de Siurana de
Prades, tant o més acinglerat que Montsegur) la ennegrida
nova imatge de la Mare de Dé del Claustre ben
aviat substituí la que fou titular -també sedent-
del temple de Santa Maria, la qual devia ser com totes
les desatxurades talles de fusta pròpies d'aquells temps
en aquesta banda dels Pirineus.

El vescomte Arnau de Castellbò, aliat amb el de
Foix, des d'abans d'emparentar-se familiarment ja lluitaven a la
defensiva plegats contra el bisbe de la Seu d'Urgell, que els
perseguia per ajudar al transvasament dels fugitius càtars
vía Tírvia i Alins de la Vall Ferrera, (Pallars
S.), atès que (pesi a qui pesi), el bisbe de la Seu
d'Urgell, fins i tot des de la seva residència de Solsona,
dominava les ribes dels riu Valira i Segre. Des de que els nobles
perseguits reaccionaren, al bisbe no li fou pas possible de viure
a la seva perillosa Seu, i passà a residir a Solsona, on
tenía el castell d'Olius i també un palau a
Sanaüja. Mai la litúrgia d'aquells any preveia que el
bisbe fos absent dels oficis i cerimònies celebrades a
l'església de Solsona. Per aquest motiu la Seu d'Urgell
avui té una església romànica, mentre que a
Solsona l'any 1299 s'inicià la gran nau gòtica, que
fou acabada l´any 1343.

Segons la tradició oral, el primer temple
cristià de Solsona fou edificat per uns monjos provinents
de l'Àfrica en el decurs del segle IV. El primer esment es
troba a l'Acta de Consagració de la Seu d'Urgell
(entre 940-975). Del temple romànic de Santa Maria de
Solsona
se'n coneixen tres consagracions (el anys: 977-1070
i 1163); si bé a l'Acta de la primera consta que n'havien
fet una d'anterior, quin document es va perdre. El segon temple
romànic de Santa Maria de Solsona correspon a
l'esmentat en l'acta de l'any 1163, quan el bisbe Roger de la Seu
deixà escrit que: Solsona es l'església
principal d'Urgell.

Diversos comtes d'Urgell demanaren, també per
escrit, ser sebollits a -l'encara avui- molt oculta cripta de
l'actual catedral de Solsona. Seria poc costós
verificar-ho foradant darrera l'àbsis del temple
més antic construit i que resta -des de fa un segle- 5 m.
descalcat. Des del nivell de la vorera un forat exterior donaria
pid accés, i sense perill, a l'espai de la
cripta. Ja vaig demanar, fins i tot públicament que es fes
(Rev. "IN6" 1995 n. 5 p.16-19), no pas perquè
seria recuperar l'espai germinal, que també és el
"joier" de cada temple, sinó a fi d'enriquir el
coneixement i el patrimoni local. El subsol de l'antic altar
major de la iglesia romànica, te una fondària de
2'90 m. fins el nivell del sol de la cripta. Actualment
allí hi ha la sacristia que amida 2'80 m. d'altura des del
terra fins l'inici dels capitells romànics.

Abans del ser entronitzada al si de l'església,
la després Patrona de Solsona va tenir diverses
capelles, la primera d'elles era situada vora del
miraculós pou de les claustres. Quant al seu primer
trasllat, fou l'any 1606, i posteriorment fou venerada en una
capella sumptuosament decorada en fusta, ubicada allí on
ara hi ha una escultura del bust de Moisés al peu d'unes
escales.

La imatge posada damunt d'un calze que li feia de
pedestal (com símbol del pou "dels miracles"), en ser
cremat tot l' any 1810 pels francesos quan eren ja en retirada,
la imatge va cedir abans que res en cremar-se molt de pressa
l'estret peu del seu calze-peanya. Això evità que
la Mare de Déu del Claustre es trenqués
més, en restar immediatament coberta de molta runa
"protectora".

En celebrar-se la coronació en data 7 d'Octubre
de 1956 de la Mare de Déu del Claustre, al bell
mig de la gran Pl. del Camp, encara molts recordem com tota la
ciutat es guarní extraordinàriament, construint-se
fins i tot arcs triomfals amb simulats capitells de guix. Els
carrers principals foren ornats amb garlandes i rames de boixos
clapejats amb milers de flors de paper de colors. Solsona
lluía aquell día com un encisador i
laberíntic jardí!

Mercès a la magnífica tasca professional
del fotògraf solsoní Sr. Llàtzer,
perpètuament qui ho desitgi es podrà fer cabal, pel
seu reportatge gràfic tan encomiable, dels actes que es
feren a Solsona el día de la Coronació. Les seves
fotos foren publicades al llibre del Dr. A. Llorens: La Mare
de Déu del Claustre
(Ed.1966). Són uns
documents imprescindibles per adonar-se'n, també els que
encara actualment no han nascut, de la capacitat de fervorosa
participació multitudinària de la gent més
austera i laboriosa de la Catalunya central.
L'organització i coordinació van ser fruit d'anys
de pensar-hi continuadament per part del mateix impulsor de
l'acte de la Coronació, Dr. Antoni Llorens.

Per tal de posar-li a la Patrona una corona
riquíssima d'or i pedreria, hi contribuïren els
fidels de tota la comarca, … i els resident fora d'ella potser
encara més i tot! La grandiosa manifestació de fe
fou inoblidable, i per tota la canalla fou com viure un encanteri
mai sospitat en un lloc tan aïllat i auster com era Solsona.
Tantes despeses foren compensades pel fet de reafirmar-nos
capdavanters en la fe, noblesa i dignitat quan cal. Tot
prové d'allò explicat més amunt, i que es
reflecteix en la colpidora arquitectura d'alguns edificis
senyorívols del carrer Llobera, i en totes les dovelles i
pedres de l'harmoniós traçat del nucli antic.
Solsona és una ciutat amb molt de caràcter,
perquè l'ha sabut conservar, i es manifesta tan bon punt
es traspassa qualsevol dels antics portals. Als que no coneixen
Solsona els complau molt admirar la Plaça Major porxada,
però també altres placetes tan acollidores com un
altar a l'aire lliure, carrers amb arcades de pedra i més
portals, i un altre punxegut campanar "La Torre de les Hores" que
és al bell mig del nucli antic, és equidistant de
l'actual catedral i de l'antic castell feudal que pertanyia a la
molt noble i important família Torroja. El Castellvell i
l'esmentada torre del rellotge donen a Solsona, encara avui, un
fort caire medieval.

I és que fins fa poc temps va romandre
aïllada (en ser oblidada en traçar-se oficialment les
principals carreteres del Principat), i ara metafòricament
pot ser comparada a una mena d'arca geogràfica. Bé
vaja!, sembla talment que ens trobem vivint encara en altres
temps pretèrits, quan prevalia l'honor i la paraula
donada. Esguardant els grups de pagesos que es reuneixen a la
Plaça Major qualsevol día de mercat, encara se'ls
pot veure fer tractes encaixant les mans; la qual cosa val a dir
que fou un "invent" dels càtars que fou universalitzar
arreu del món, fins ser adoptat per la litúrgia
católica fa unes dècades. A la vila de Solsona,
però, ja s'hi encunyaren monedes de llautó des del
s. XV; i altres d'aram l'any 1600 (Aquesta recerca la vaig
publicar a la revista local LA GUIA en data
10.5.1994).

Abans de commemorar-se el 25 Aniversari de la
Coronació
foren editats diversos Fulls del
Claustre
des del día 3 de maig de 1981.
Òbviament es feren ressò dels preparatius de la
diada de la cerimònia del día 7 d'Octubre de 1956.
La cerimònia fou oficiada pel bisbe de Solsona V. E.
Tarancón, després promogut a cardenal. Tots els
fidels de la Mare de Déu del Claustre que
resideixen a les contrades més properes de Solsona,
aleshores (i com tornará a esdevenir en el decurs dels
segles) van entrar a Solsona en processó pels diversos
portals, fent ben palesa llur gran devoció i fe. Hi
acudien provinents dels "Quatre Castells", (o sia, les partides
de: Sant Bartomeu, Santa Llúcia, Sant Bernat i Sant
Pere Màrtir
), que són el cinturó agrari
que envolta la ciutat de Solsona. Es diu "el Vinyet" malgrat fer
dècades que no hi hagi allí cap vinya. Lluny van
restar, per sempre més, les greus ofenses patides per la
imatge de la Mare de Déu del Claustre en el
passat.

Tant de bo que el més joves puguin tenir en llur
memòria la representació teatral que jo vaig veure
de petit al costat mateix de l'entrada de la catedral l'any 1945.
Encara recordo quan era als braços dels meus pares.
Sóc afortunat. Ho som tots els solsonins!. Cura,
però; cal mostrar-nos plens de goig, però
mesuradament contingut, i amb prou humilitat per no suscitar
enveges. Ningú que senti cristiana pietat deixarà
de reconèixer que es venera el símbol receptacle de
l'espiritualitat dels nostres avantpassats del Solsonès en
llur fe a la Verge Maria, quan feren -i sempre es farà-
confirmació pública d'una assenyada pietat,
proclamant el triomf del seu reialme al món denigrant quan
més ho necessita. Res de queixar-nos, però, ja
ès molt progrès el fet que l'explotació
laboral actualment sigui mal vista. Ben segur que d'actes incivic
n'hi haurà sempre, però al menys ara als
països desenvolupats fins i tot ja són penalitzats
per la llei.

Els estatuts de la Confraria de Nostra Senyora del
Claustre
són de data 5.3.1902. És quan
s'iniciaren les funcions de la nomenada "Vint-i-quatrena", nom de
la prestigiosa institució de (teòricament)
vint-i-quatre membres fills del Bisbat de Solsona que vetllen
democràticament pels interessos provinents de donacions a
la imatge de la Patrona, la qual fins i tot té
personalitat jurídica pròpia. De confrares en som
centenars, fent reunions cada any per tal de passar
públicament comptes i nomenar, si cal, nous
càrrecs, que són sempre representats
desinteressadament pels confrares més votats.

Preservar aquest estimadíssim llegat dels bons
homes i dones que ens precediren en la fe, tant si eren de la
comarca del Solsonès com molt allunyats també en el
temps, és quelcom que ens omple d'alegria i ens fa sentir
cofois de ser custodis d'una tan preuada, com espiritualment
cobejada, joia de l'Amor pur més universal. Molta gent en
som conscients, si bé fins fer pública aquesta
pàgina sóc ben sol en creure tot allò
escrit. Em sento com si fós el batall que fa sonar la
campana anunciadora de que la imatge de la Patrona referma la
nostra fe en les creences dels avantpassats. Sempre pensant en
ells, ara com ara celebrem que la Comissió de
Festes,
a cura de commemoració del Cinquantenari,
podrà comptar, ben segur, amb col.laboració del
millor i més digne batlle de la quatre vegades
centenària ciutat de Solsona, Sr. Jordi Riart.

Tot el que he escrit permet albirar un futur quan fins i
tot el nom de la nostra ciutat, austera i joiosa com li escau pel
seu nom de "zona de sol", arribará un día que
Solsona evocará també el goig de la bona gent
devota que han viscut il.luminats per l'esclat de la seva
espiritualitat. Vindran pelegrins d'arreu. Es trasbalsarà
l'assossegat tarannà de la ciutat, malgrat haver fet la
presentació de la imatge de la nostra Patrona en llengua
vernacla. En un país on es palesa que vant desapareixent
les distàncies, pel túnel de Pimorent travessaran
el Pirineu en poques hores els francesos catalans, que voldran
venir a conèixer-la per tal de venerar-la d'una manera que
ultrapassa molt allò que el seny local ens permet
proclamar. És una predicció fàcil de fer,
com també ho és preveure que els seus millors
segles de glòria, entre les persones que habitaran aquest
món, encara han d'arribar. Atès el perill que
això representa per la sagrada imatge de la Mare de
Déu del Claustre
, clouré aquestes
línies amb una poesia pròpia que posarà a
l'aguait per garantir un triomfal esdevenidor a tothom:
Feu-nos llum el pensament

© Ramon Ramonet Riu (La PÀGINA
WEB -amb poesia del propio autor- fou inaugurada el
día 9.9.2005)

SINAI FOTOSATELLITE

Nunca nadie, jamás, si está bien informado
podrá justificar el persistente silencio de los
responsables de la agencia espacial NASA (USA), al respecto de mi
ampliación de sus fotos de satélite de las
montañas del sur de la península del Sinaí,
en Egipto. Lo afirmo porque son una prueba
gráfica irrefutable. La envié por internet a todo
el mundo, por entender que gracias a esta foto de lapropia
NASA se confirma que realmente existió una
civilización ajena a nuestro planeta. Son los mismos
que fueron capaces de "dibujar" un muy extraño busto
(¿humano?) y diversas formas geométricas sobre la
dura roca de aquellas torturadas cimas, en las cuales incluso el
libro "La Biblia" dejó constancia de que Dios se
manifestó causando grandes cataclismos.

¿Por qué la NASA, que es una empresa
estatal seria, y aparentemente participativa, ha ignorado durante
décadas mis avisos? ¿Cómo es posible que
ignoren la realidad de una fotografía? ¡Su
fotografía!. Algún día los
arqueólogos, que sin duda allí excavarán, y
hasta los geólogos, habrán de confirmar mi
hallazgo, porque descubrirán la existencia de una profunda
fosa también debajo del débil rastro que aún
configura las "antenas / cuernos / orejas" situados a la derecha
de esta foto.

Escribo: geólogos, porque no puede ser que ellos
ignoren que los egipcios muy cerca de aquella forma de cabeza
explotaron minas de piedras preciosas. Pero es que además,
exactamente en la cara de dicha cabeza dibujada, hay una
inusitada acumulación deminerales. Es algo
insólito; pero no es una casualidad. No existen
yacimientos semejantes en miles de kilómetros a la
redonda.

La imagen inmensa del dicho busto (que con su boca
abierta parece gesticular) la habrían "dibujado" desde un
satélite artificial, o quizá desde alguna
inimaginable aeronave, empleando algún súper rayo
láser. Yo lo descubrí después de un
año de mirar con lupa muchas fotos del sector, cuando
todavía ignoraba que Internet existía.

Cuando por fin confirmé que la supuesta
simetría existía, no tuve duda alguna que la arena
del desierto cubrió durante siglos una fosa, o sima, muy
profunda. Tiene que serlo, porque la excavó el mismo
potencial del artilugio que cortó las elevadas cimas del
monte Sinaí como si sus rocas fuesen una manejable
escultura de barro.

Yo encontré posteriormente motivos para
justificar el dibujo que descubrí. Insisto en que las
minas existentes en el Sinaí, al norte de la imagen de
busto cornudo, son la prueba del potencial calórico
empleado; y en cuanto su intencionalidad, presento otra foto que,
esta sí que ha de ser producto de una
pareidolia.

Cuando los supuestos navegantes desde su aeronave
divisaron divertidos una forma natural de rostro -al que
llamaré "El Patriarca" (cuyos cabellos conectan con la
costa del mar Mediterráneo), debieron desear crear otra
obra pictórica debajo aquella gran imagen natural, para
demostrar que ellos (Aliens-UFO-OVNI) la sabían hacer
más realista, gracias a estar mucho mejor resaltado su
entorno.

Por otra parte, también se distingue bien gracias
a otra foto de satélite, que existe el rastro de un
círculo inmenso al sur de la península del
Sinaí (muy cerca del busto que lleva "antenas / cuernos /
orejas" en su casco), a cuya circunferencia le faltan los dos
polos, uno de los cuales hace milenios ocupó parte la
costa del mar Rojo. Tan gran perfección del círculo
geográfico aún visible en las fotos de
satélite puede ayudar a entender la existencia de las
varias estrellas de David que descubrí en el Valle de
Sidonia, en Marte.

Inicialmente creí que el tal círculo del
sur de la península del Sinaí debió de haber
tenido la misma utilidad de los radares, o sea, serviría
para algún tipo de comunicaciones de hace milenios. Esta
idea la pude superar gracias a la popularidad de las más
vanguardistas soluciones para obtener energía
ecológica y barata. La empresa multinacional ITER
experimenta su proyecto Tokamak en el sur de Francia ensayando
con un tubo que tiene 24m. de diámetro. En su interior se
confina la fusión magnética del plasma en un
kilométrico recipiente vacío (magetic confinement
fusion inside a "vacuum vessel") a fin de obtener energía
limpia mediante hacer chocar electrones.

Para ello construyó bajo tierra un
subterráneo, que ocupa 180 hectáreas, alrededor del
pueblo de Cadarache. (Para más información de mi
planteamiento teórico, Si el propio dios Seth (el Hermes
Trismegisto de los griegos) dibujó su rostro en el
Sinaí lo debió de hacer a fin de que resultase una
visión muy intimidadora vista desde el cielo y a gran
altura (Véase su foto hecha por la cápsula
Géminis XI, y posteriormente en 1991 otra con el mismo
ángulo, tomada por el satélite de la NASA "STS-37",
que es la que puse en mis websites por ser más
clara).

Intimidador el dios Seth lo fue, ciertamente, y no tan
sólo para los partidarios de Horus, sino que sería
impresionante incluso para cuantos después de nuestra
generación puedan verlo en esta foto enfadadísimo.
Confeccioné un esbozo en forma postal de la presentada
idea aunque mi descubrimiento nunca fue comercializado. Fue una
síntesis; muy modesta que se quedó inédita,
a no ser por haberla incluido en las dichas páginas de
internet.

Justamente por aquel entonces conocí las
recopilaciones de traducciones de textos sumerios del
investigador ruso Zecharia Sitchin. Me impresionaron las tesis
reunidas de su libro "El 12 planeta". Dió explicaciones
acerca de quién pudo tener necesidad de dejar plasmadas
formas humanas en la geografía de nuestro planeta, las
mismas que yo me empeño en buscar a fin de catalogar la
"humanización" de prestigiosas panorámicas
terrestres. Lo que aquel sabio relató acerca del dios
Seth, vemos que éste incluso dejó su enfurecido
ROSTRO hasta el final de los tiempos en una muy gigantesca imagen
sobre el sector sur de la penísula del Sinaí. Sus
trazos son amplísimos valles planos que me recuerdan
fiordos que en lugar de agua tienen piedra.

El profesor Z. Sitchin nos informó de
quién mandaba en la península y porqué en
tiempos remotos el dicho sector. Es el mismo donde tuvo lugar el
episodio de los Diez Mandamientos, sobre lo que yo, debido a mi
hallazgo y por la lectura, también reconozco haber
meditado muy liberalmente, incluyendo saberes de los egipcios y
sumerios antiguos. Zecharia Sitchin mereció haber visto la
imagen de la foto de satélite. Quienes manipulas ciertas
energías pueden dibujar lo que quieran donde sea, incluso
en el aire sin soporte plástico alguno.

Para demostrar que tan fenoméricas
imágenes de siluetas de rostro precisan siempre de
determinada iluminación y punto de vista del observador,
diré que la antena (cuerno / oreja") derecho del dicho
rostro, cuya boca claramente, más que gesticular, pretende
gritar, me costó mucho encontrarla después de mirar
bastantes fotos, hasta que al fin logré hacer visible el
cuerno más desdibujado debido a la milenaria
erosión. Con su aparición por fin vi recompensada
mi fe en la idea de la simetría. Casi la obligué a
aparecer, porque no había forma de encontrarla. No la
inventé. Las fotos de la NASA están
ahí!

Observando mejor este busto cornudo, tal vez, como dije,
puediese tratarse de un par de antenas como las que en 1957 se
descubrió en las cabezas de varios seres ingrávidos
bajo las aguas del lago Tungfing-Hu, en las montañas de
Hunan, en China. Estaban cerca de tres pirámides
subacuáticas de 300 m. de altura cada una de ellas, pero
lo misterioso es que se dataron en 45.000 años de
antigüedad por el arqueólogo Tshi Pen-PLao. Otros
semejantes seres ingrávidos los han descubierto tanto en
Rusia como en el Sahara.

La inmensa forma de busto humano de la foto del
satélite que presento hecha la última vez por el
trasbordador de la NASA: STS-37 (en abril de 1991), está
también adornado con un gran pectoral alrededor de su
cuello, al modo de los empleados por los faraones de Egipto en
sus ceremonias.

Por otra parte, dicho busto (que quizá resulte
ser en realidad el aspecto del derrotado dios Seth,…si acaso
fue alguna vez una persona mitificada), revela también que
desde el centro de su frente: parte el vértice de un gran
triángulo geográfico, … y si se busca bién
se entrecruza con otro triángulo invertido para formar
sobre la penínsuladel Sinaí, de muy abrupto paisaje
una ESTRELLA DE SEIS PUNTAS, (más ABAJO: Mi
interpretación idealizada), también conocida como
Estrella de David ("Sello de Salomón" si incluye letras),
actualmente incorporado a la bandera del estado de Israel. Es
evidente que algún día el inmenso grabado hecho
sobre las montañas desde el aire, alguien quiso cortarlo y
lo realizó imperfecto adrede. Lo que es evidente es que lo
hizo aún con más facilidad que cuando
esculpió el busto cornudo.

EL BUSTO DE UN GUERRERO "CORNUDO" (Mt.
SINAI en FOTO de SATELITE)

Leí que una cabeza con un par de antenas parecida
a ésta ya fue enviada al espacio por los estadounidenses
como un recurso científico. Salió embarcada por
primera vez en la nave "Columbia" STS-28. Dicho experimento fue
repetido posteriormente al menos un par de veces más,
según informó a sus lectores en un interesante
artículo, la revista "MAS ALLA" (n. 74, del mes de abril
de 1995, pgs. 46 y ss. .

Aunque el lector quizá quiera saber acerca de la
montaña del Sinaí no me impongo la necesidad de
repetir lo que desde el Antiguo Testamento en todas partes consta
ya escrito, por lo cual paso directamente a exponer mis nuevos
descubrimientos particulares. Afirmo que nuestros límites,
o "fronteras", son más de orden mental que físico,
superémonos según seamos estimulados por nuestra
percepción externa y la particular capacidad de
imaginación.

Estamos pues ante una imagen de ROSTRO con cierto
sentido rastreable y con vocación de erigirse en un nuevo
mito para el inmediato futuro de Egipto y los amantes de aquella
antigua civilización, aunque por el momento mi
lentísima investigación no baste para que, como
cada una de las muchas imágenes de rostros que tengo
ampliadas de las cimas de montes sagrados (Montserrat, Ararat,
Sinaí, Olimpo, Zimbabue, Machu Picchu, etc.), encuentren
la mentalidad que mejor valorará
valorará.

Existe la posibilidad de recomponer el trazado de varios
diseños de "Estrellas de David" excavados justo al lado de
la imagen del famoso Rostro de Sidonia (Cydonia Face), aunque
estén tan desdibujadas que no es extrañ que nunca
nadie las haya visto antes que yo. Juzquen ustedes por si mismos
si se trata de geométricas estrellas o no.

Incluso los más complicados laberintos parecen
fáciles cuando pueden ser observados desde un privilegiado
punto de vista, …como para mi lo es siempre el procurarme tener
de básica referencia, el diseño de la "Estrella de
David" con seis puntas. Dichas estrellas las encuentro incluso
repetidas en el planeta Marte; (véanlo abriendo
aquí

Como si fuese la Estrella del Pesebre, se podría
pensar que a los planetólogos, para poder ellos
descubrirla en Marte, les faltó humildad. Se exige
humildad, …como la del pobre buceador que se sumerge confiando
emerger de las aguas con alguna perla. ¿A cuantos hoy su
orgullo les presenta lo más simple como algo
engañoso? Otra cosa es que evite entorpecer mi ritmo por
atender a ideas prestadas, y ello me resulta fácil al
sentirme, primero, lo suficiente libre de convencionalismos
gremiales, y después libre de compañerismo o
corporativismo que me impidiesen comunicar lo descubierto sin
vanidad.

Mida lo que mida aquel montículo que configura la
CARA de Sidonia, fue una obra intencionada, porque junto al dicho
rostro aparecen bastante bien delimitadas varias estrellas con
diseñ geométrico nunca antes detectadas. Me
aseguré bien de ello después de muchos
años), debido quizá a haberse ampliado demasiado
las observaciones de todos los demás monumentos a su
alrededor, por cierto sinuosamente alineados con dicha Cara de
Sidonia. Mediante fotos ampliadas presento mi particular
aportación gráfica sobre el tan controvertido tema,
porque simplemente estoy cansado de leer que, a pesar de tanta
evidencia, aún se discuta su intencionalidad. Hay que ser
permeables,… y saber rectificar. Registrado (C) en Barcelona el
año 2001.

MOISES EN EL MONTE SINAI: SERES
RACIONALES DEL "PRIMERO DE LOS PLANETAS";…¿O TODO LO
CONTRARIO?

Vi un documental por TV que exponía las opciones
que tendrían los habitantes del planeta Tierra en caso de
ser atacados por aliens invasores. Tanta insensatez me hizo
meditar en la cantidad de problemas que padecen también
las más avanzadas de entre todas las sociedades, y creo
que puede ser debido a que los responsables de guiarnos
socialmente siguen planteándose muy mal las preguntas
básicas esenciales a pesar de los siglos que hemos tenido
para entenderlo. Si algo me sorprende de las noticias del
telediario de cada día es que no pasen cien veces
más catástrofes y asesinatos, o incluso guerras
(incluyendo las cientos de las que no se habla). Lo lógico
sería que, a nivel mundial, deberíamos escuchar
noticias de catástrofes mayores y casi
continuadas.

Habitamos un universo lleno de misterios tanto visibles
como invisibles, pero para saber quien vive en el último
de los planetas del extremo de nuestra galaxia, no lo busquemos
en la parte opuesta del cosmos. Quien quiera saberlo, que medite
con mente abierta lo que escribo y, después sin necesidad
de mirarse en un espejo, le aseguro que lo
verá.

En efecto, cambiar la pregunta acerca del cómo
debemos evolucionar debe ser esencial para nuestra
evolución como especie y, vuelvo a repetirlo: Los
resultados de todas las políticas sociales del mundo
entero son nefastos (unos más que otros), porque de las
directrices básicas se han planteado mal, y dictan
esquemas de conducta que no se pueden comprender.

Cuando por la noche el cielo estrellado nos ofrece un
ejemplo indiscutible de orden, equilibrio y atracción
magnética entre los cuerpos celestes, no se nos ocurre
desarrollar la convivencia basada en el amor, que queda limitada
casi al que tiene la madre por sus hijos ¿Por qué
hemos evolucionado casi siempre basándonos en todo lo
contrario? Hay que entender que quien no empieza amándose
a si mismo con sinceridad, tampoco merece esperar el afecto de
sus semejantes. Esto no será siempre así, pero
todavía faltan siglos de aprendizaje para ser como
deberíamos.

Referente a los aliens, sólo por el hecho de que
desde hace milenios éstos (OVNI / UFO) no nos hayan
atacado, y ni sólo se hayan dejado ver, ya es evidente que
sus "platos voladores" no son tripulados por seres tan belicosos
como nosotros. Si tuviesen nuestra innata maldad, ya nos
habrían aniquilado haría milenios.

Sinceramente me quedo con ganas de escribir un libro
para hacer evidente que nos observan unos aliens "protectores".
Forzosamente han de ser unos seres que tienen una inimaginable
bondad, y desde la distancia, nunca han dejado de ayudar a
nuestro crecimiento espiritual, el único que en mi modesta
opinión parece interesarles. Para dichos fines es muy
evidente, mucho, que han empleado invariablemente el sabio
diseño geométrico de la Estrella de
David.

Aparte de haber encontrado la estrella de seis puntas
asociada al dibujo que, ampliando una foto de la NASA,
descubrí sobre las muy torturadas cimas del monte
Sinaí, diré que por otra parte yo puedo verla
diseñada en fluorescente color azul y con sus dos tubos de
confinamiento triangulares entrelazados, porque debe existir un
movimiento de gases a presión evolucionando en su
interior. Los aliens probablemente la presentarían primero
en Mesopotamia, después en Egipto y posteriormente en el
más famoso monte Sinaí, en el montañoso sur
de dicha provincia de Egipto. No comprometeré a nadie de
nuestro tiempo, pero la generosidad que les supongo debe de
haberse prodigado también en nuestros siglos. Sin duda los
aliens habrán insistido continuadamente durante milenios
en avisarnos de cual fue su original sistema científico
para progresar, y lo hacen porque puedo entender que en este reto
de la humanidad que es la contínua evolución
también habrá de ser el nuestro.

Desde luego la estrella de seis puntas que tanto
desarrolló el matemático Blaise Pascal (siglo XVII)
en base al "Triangulo de Tartaglia" sin prejuicios de
antisemitismo, también siempre fue mi guía mental,
sin que tenga relación con ideas obsesivas ni prejuicios.
Antes todo lo contrario. La clave de la evolución siempre
ha estado ahí, y al menos desde los tiempos de los
alquimistas medievales, ha revelado su efectividad en los
ámbitos del progreso técnico y espiritual. En lo
político quizá menos.

Es la clave de todo, para demostrar lo cual
escribí un libro (a pesar de que me cuesta inmensamente
expresarme) suponiendo una primera aproximación a su sabio
diseño, y posterior desarrollo, hasta ser ensamblada con
otras -ya convertidas en tetraedros-, y todas ellas en el
interior de una forma de neumático (al que llamé
Onutoro) y que le sirve de confinamiento. Lea mi idílico
desarrollo clicando aquí. Me hace escribir estas
líneas el respeto que debemos a la conducta de los aliens,
porque insisto que no son guerreros sino unos seres muy seguros
de su poder espiritual. Pero el documental de TV
únicamente comentaba posibilidades de atacarlos o de que
nos atacasen. Terror!. Han de ser buenos, y hasta piadosos.
Incluso puedo sospechar que podrían tener entido del
humor.

Vean como los aliens muy bien podrían haber
imitado, y superado, la imagen de un barbudo patriarca que se les
ofreció como pareidolia. Está más al norte
de la que los aliens presuntamente dibujaron a su modo. Lo creo
probable por las pruebas que dejaron en nuestro querido planeta
Tierra. ¿Que bomba se podría dirigir a una nave
espacial alienígena, si ya hace una década que
incluso en Europa hay paises con escudos de protección
antimisiles? Son ganas de hablar, porque ante el ataque de unas
naves invasoras, no tendríamos ninguna
posiblidad.

Yo creo que hay que suponerles a los aliens (que en
efecto estan ahí), una tecnología capaz de, por
ejemplo, dejarnos a todos los habitantes del mundo ciegosde
golpe. A esto, que puede parecer que es muy terrible, supongo que
los aliens han desarrollando en la Tierra, desde siempre, un
poder mucho más efectivo para conseguir ejercer sus
bondades más discretamente. Y el tal poer es su capacidad
para interceptar nuestros pensamientos a voluntad. Estoy
convencido de ello, siendo por el asco de lo que perciben -y que
debe de resultarles abominable para su superior inteligencia-,
por lo que ellos evitarán, en lo posible, contactarnos
abiertamente. Yo reconozco que también haría lo
mismo.

Admitiré la posibilidad de que puedan existir
aliens realmente amenazadores, quienes posiblemente hayan
intentado algún tipo de intromisión para con los
terrestres de tiempos ancestrales. O quizá no tanto,
porque existen crónicas escritas en paises del mundo
antiguo que explican haber presenciado batallas entre diferentes
naves siderales. Y ello sucedió mucho antes de que en el
mundo se inventasen los globos aerostáticos.

Una prueba de esta guerra entre dichos aliens la
dejó traducida el sabio Zacheria Sitchin después de
haber leido miles de tablillas cuneiformes sumerias. La ganaron
los aliens que protegen la Tierra, porque deben confiar en que
siendo tan empáticos como lo son ellos y el cosmos entero,
también los terrícolas conseguiremos una
evolución global positiva.

Otra prueba pasada por alto de dichas batallas
celestiales en tiempos remotos, lo es la forma de un busto con su
cara gesticulante, y con un gorro provisto de largas "antenas /
cuernos / orejas" que presento aquí en una foto de
satélite ampliada de la NASA, muy difundida en los medios
desde hace décadas, mostrándose grabado un rostro
enfurecido,…sobre duras peñas, en la cimas del sur de la
península del Sinaí, justo allí donde el
patriarca hebreo Moisés se dice que en aquel
bíblico Monte Santo recibió de Dios unas
enseñanzas que, por cierto, también fueron
básicas en otras antiguas culturas.

Es muy sospechoso el hecho de que el patriarca hebreo
Moisés a veces lograba hacer cambiar de opinión al
dios del Sinaí, después de cuyos encuentros en
solitario Moisés, cuando regresaba de la dicha
montaña, debía ocultar su fulgurante rostro con un
velo.

Las fotos de la NASA del muy motañoso
vértice sur de la península del Sinaí, en
Egipto, me recuerda el dibujo (de 30 cm. de largo) que en Egipto
está gravado en relieve sobre en los muros del templo
greco-romano de Esdra. Se representa un ritual con un oficiante
"cornudo" erguido junto a otros compañeros sentados. Dicha
simbólica escena con "orantes" procede de un templo
más antiguo, dado que si la impresionante sala
hipóstila de 24 columnas es la mejor conservada de la
antigüedad es porque se construyó en época
greco-romana. Quizá se trata del dios Seth, y si no fuesen
cuernos serían antenas al modo que se representó al
patriarca Moisés en la Edad Media.

El tipo de gorro que lleva la imagen del satélite
es el mismo que habitualmente lleva en la cabeza el dios egipcio
Osiris. Los cascos con cuernos los usaron muchos pueblos
antiguos, y con mayor motivo las tribus asentadas en los
alrededores de la montaña de Montserrat en
Cataluña. Entre los asirio-babilonios, una tiara con
cuernos era el atributo característico de sus divinidades.
En árabe qarn es lo mismo que cuerno (la raíz KRN
cambia en QRN, y también en HRN, como horn en
inglés). Qarn tiene además otros sentidos, como:
edad / ciclo y siglo, lo cual provocó confusiones. Por
ejemplo, como Alejandro Magno (s.IV a.C.) llevó un casco
con dos cuernos, aplicándole el epíteto
dhú-l-qarnéyn indicaría que éste
vivió dos ciclos / siglos. El dios egipcio Ammon, al cual
Alejandro quiso emular, era llamado "Señor del doble
cuerno" Libro de los Muertos, cap. CLXV). En pocas palabras, sus
dos cuernos, significando "poder", fueron equivalentes al
águila bicéfala de la heráldica. La
península del Sinaí con el BUSTO HUMANO, la
ESTRELLA y el CÍRCULO ampliados.

Las siempre sorprendentes y hasta fenoméricas
imágenes de siluetas de rostro precisan de una determinada
iluminación y punto de vista del observador. Por ello en
la que aparece en el sur de la península del Sinaí
explicaré que el "cuerno" derecho de la tal busto (cuya
boca claramente, más que gesticular, grita), me
costó me costó mucho encontrarla después de
mirar bastantes fotos, hasta que al fin logré hacer
visible el cuerno más desdibujado debido a la milenaria
erosión. Con su aparición por fin pude ver
recompensada mi fe en la simetría. Años
después repetí suerte al hallar el segundo
triángulo complementario.

La península del Sinaí, si fue el propio
dios Seth (el Hermes Trismegisto de los griegos) quien
dibujó su rostro en el Sinaí lo debió de
hacer a fin de que resultase una visión muy intimidadora
vista desde el cielo y a gran altura (Véase su foto hecha
por la cápsula Géminis XI, y posteriormente en 1991
otra con el mismo ángulo, tomada por el satélite de
la NASA "STS-37", que es la que puse en mis websites por ser
más clara). Intimidador el dios Seth lo fue, ciertamente,
y no tan sólo para los partidarios de Horus, sino que
ser´á impresionante incluso para cuantos
después de nuestra generación puedan verlo en esta
foto enfadadísimo.

Parajes de una muy accidentada geología como la
del Sinaí han sido los idóneos para la
aparición de la divinidad al gran patriarca Moisés,
según se lee en el Libro del Éxodo, incluido en el
Antiguo Testamento: "Todo el Sinaí humeaba porque
Yahvé había descendido sobre el monte mediante
fuego, y todo la montaña retumbaba con violencia". Es el
también llamado "Monte de Moisés", que tiene una
altitud de 2.285 metros, siendo llamado por los hebreos Gabal
Al-Munagah. A través de los siglos siempre fueron
aceptados como verídicos dichos relatos bíblicos de
origen hebreo, puesto que también los comparten tanto
cristianos como Mahometanos.

El primer encuentro del patriarca Moisés con el
contradictorio Dios de la Biblia, tuvo lugar ante una zarza
ardiendo, la cual siempre después fue venerada y protegida
dentro del monasterio de Santa Caterina, en el centro de un
estrecho valle del Sinaí, pues está a tan
sólo 1.500m. de altitud. Para subir desde el monasterio
hasta la cima, allí donde hay una iglesia cristiana y otra
de más antigua muy modesta, hay que caminar dos horas por
una muy dura cuesta arriba.

Yo calculé que el busto con casco tiene una
longitud de 70 kilómetros en linea recta (Es el
diámetro del círculo que lo enmarca). Lo
calculé comparando la distancia entre las dos siguientes
poblaciones de la costa oriental de la península del
Sinaí. Una se llama Taba, en la costa del vértice
oriental del Golfo Pérsico; y la otra es Nuweiba,
también costera, 70 km. más al sur. Dicho
círculo no es el único que está relacionado
con el dibujo del busto de casco cuernos. A su izquierda, tocando
al Mar Rojo existe otro. Lo acompaño exteriormente por un
trazo amarillo, como se ve en la siguiente foto.

Incluyendo la forma que tiene anexa (que es una Estrella
de David aún de mayor tamaño), al busto comentado
inicialmente, todo junto mediría muchos más
kilómetros. Por mi parte en esta síntesis tan
sólo pretendo aportar la evidencia de que no me he
imaginado nada. En pocas palabras, yo creí
verosímil que este segundo triángulo había
de existir entre aquella marea de lineas rectas con que se
confunde, por el simple hecho de que quien lo dibujó con
una increíble técnica laser hace milenios
decidió hacer salir la proyección de los dos trazos
del triángulo más bien hecho (casi
equilátero) como si hubiese surgido desde el centro de la
frente del rostro cornudo gesticulante.

Es una obra figurativa, y sobre todo una proeza
científica aún hoy inexplicable para nuestras
mentes, pero no es un arte en absoluto subliminal. Sólo
había que esperar que pudiese ser fotografiado desde el
cielo. Claro que después ha tenido que ser defendido por
alguien realmente libre y sin miedo a perder ni sueldo prestigio
como es mi caso que incluso prefiero no tenerlo. La opción
no es heroica, ni mucho menos. Prefiero ser, a figurar.
Así de sencillo. Es de desear que todas las personas del
mundo pensarán altruistamente algún día. Por
otra parte, no temo haber ofendido a nadie avisando de mis
propios hallazgos. Yo tuve fe en la intencionalidad del
kilométrico diseño ancestral, y me siento muy
recompensado por el sólo hecho de poder demostrar que lo
que tantos años busqué, al fin realmente tengo la
evidencia de que existe.

Este triángulo complementario fue lo que me
animó a presentar esta nueva versión del misterioso
del diseño del Sur de la península del
Sinaí. Tan evidente y ni los más sensacionalistas
investigadores se atrevieron jamás a incluir ente las
numerosas pruebas de origen extraterrestre con que nos machacan
sus documentales televisivos, que sólo por ello siempre
habré de considerarlos partidistas y sesgados. He querido
acabar con mis dudas y las de todos, y para siempre, ofreciendo
su existencia real. Es un conjunto grabado sobre el duro y
torturado paisaje, y está está compuesto por un
medallón con un busto de aspecto humano y otros dos
triángulos diferentes que conforman una estrella de
David.

Las cabezas con cuernos eran una preferencia del arte
decorativo en las iglesias de la Orden del Temple de
Jerusalén, porque los templarios en algún capitel
las presentan a modo de orejas puntiagudas (Las alas de los
ángeles sustituyeron simbólicamente a los dichos
"vectores de poder"). Otra observación más: El tipo
de gorro que lleva la imagen obtenida por la foto de
satélite NASA, resulta ser el mismo diseño con que
habitualmente dibujaban la cabeza del dios egipcio
Osiris.

Cualquier tipo de cornamenta antiguamente evocó,
especialmente en los bóvidos de mayor envergadura, una
clara idea de fuerza y poder; pero cuando esto se aplica al poder
regenerador de la Tierra-Madre lógicamente se tradujo en
ideas de abundancia y fecundidad. El busto obtenido en la
fotosatélite del Sinaí lo incluí en mi
colección de panorámicas terrestres que, cuando se
verticalizan las imágenes, presentan un perfil de rostro
humano. Dicha inquietud (que al parecer no comparto con nadie
más), pronto me obligaría a abrir nuevos apartados
en mi colección. Debí ampliar los álbumes
para dar cabida también a los perfiles de cara de las
simples rocas (por ser sugerentes o de reconocido renombre), y
también incluí después los perfiles de cara
humana que configuran las líneas de determinadas
costas.

En fin, como no podía ser de otra modo,
finalmente incluí en dicha colección los perfiles
de rostro que ofrecen las fotos de satélite, y de entre
ellas tengo especial preferencia por la imagen antes citada de
cara humana cornuda que decora nada menos que los alrededores del
famosísimo Monte Sinaí. No son dibujos de los
últimos tiempos, sino anteriores a los muchos cataclismos
habidos. Recuérdese que es la montaña sagrada,
allí donde, según la Biblia, Moisés
recibió las Tablas de la Ley de Dios, que éstas
consisten en un doble juego de deberes morales que coinciden con
enseñanzas del Antiguo Egipto y Mesopotamia.

En los jeroglíficos se lee que "El más
antiguo nombre del dios de la península del Sinaí
fue llamado "Sopd", quien con el tiempo se identificó con
el dios Seth de Egipto". Asi pues, "Sopd" fue el prehebraico
nombre de que en el siglo XIX se llamó Jehová, que
habría evolucionado después de transformarse en
"Yahu" que fue más tarde llamado Yahvé. Los mineros
del Sinaí habrían venerado a Yahu uniéndolo
con la diosa Athor, su "Dama de las Turquesas". Del mismo modo al
Jah masculino, se anadió a Havah femenino, que fue el
nombre prehebraico de Eva, para dar sentido de plenitud al nombre
final de Yahvé cuyo tetragrama es YHWH.

Hablando de mineros, quizá algunos de los que
trabajan en el Sinaí asocien la existencia allí de
minas de cobre y hierro y las atribuyan a los cataclismos que la
Biblia refiere del encuentro entre Dios i Moisés. Nosotros
no podemos porque sabemos que no hay más que esos filones
en miles de kilómetros, y por ello la formación de
dichos minerales, además de las turquesas, deban ser
asociados a la creación del busto gesticulante con
cuernos, puesto que las dichas minas están justamente
entre la cornamenta y la cara.

Estamos pues ante una imagen de rostro humano con
vocación de erigirse en un nuevo mito para el inmediato
futuro de Egipto y los amantes de aquella antigua
civilización, aunque por el momento mi lentísima
investigación no baste para que, como cada una de las
muchas imágenes de rostros que tengo ampliadas de las
cimas de montes sagrados (Montserrat, Ararat, Sinaí,
Olimpo, Zimbabue, Machu Picchu, etc.), sean admirados por una
sociedad futura que los valorará. Otras culturas capaces
de valorar más la separación que el espacio, lo
comprenderán, y ahí tendrán el retrato de
una ancestral realidad.

LA MANO ESCULPIDA SOBRE LA LADERA DEL Mt.
SINAÍ

En el libro Hechos de los Apóstoles (7:22) leemos
acerca de la persona de Moisés: Fue enseñado
(epaideuthi) en toda la sabiduría de los egipcios, y era
poderoso en sus palabras y en sus obras.. Esto mismo parece ser
lo que atestiguó el cronista Filón de
Alejandría en el libro que dedicó a Moisés.
Hemos de tomar en consideració el tremendo poder que tuvo
cada letra del alfabeto entre los diferentes iniciados egipcios y
hebreos. A los primeros los había enseñado el dios
Coth, y a los segundos Moisés. De éste voy a
escribir una observación, porque fue lo que más le
distinguió a Resaltaron su sabiduría, no solamente
por su iniciación ( Sofía), sino que, como en todas
las culturas sucede, la búsqueda de la Verdad,
metafóricamente equivale a desear fabricarse unas buenas
"alas" capaces de traspasar el cuerpo físico, con
garantís, cuando nos llegue la hora.

El historiador judío Flavio Josefo que
vivió en el siglo I, en sus obras como "Antigüedades
judías", donde recogió varias leyendas del "Pueblo
Elegido", aseguraba que Moisés a los 48 años
vivió algún tiempo en Etiopía. Lo
estudió Tessa Rajak en su obra "Moses in Etiopy: Legend
and literature" ("Journal of Jwish Studies"; "Oxford Centre for
Postgraduate Hebrew Studies"; vol.29 – nº 2; Octubre de
1978). Según el libro bíblico "Números"
(12:1), Moisés no sólo se habría casado con
la hija de Jetro, cerca del monte Sinaí, sino
décadas antes habría estado casado con una mujer
cusita; es decir tuvo por esposa a una etíope de Cus, que
estaba a orillas del río Nilo en su sector sur.

A pesar de todo, la vida de Moisés es tan
difícil de resolver, que incluso se ha podido dudar de si
rewalmente existió. Particularmente puedo sospechar que el
gran patriarca hebreo comparte muchos hechos parecidos a los del
faraón Akenaton, porque ambos creyeron en un Dios
único y fueron guías espirituales de miles de sus
contemporáneos a tierras muy alejadas de donde
habían vivido anteriormente. Lo ideal sería poder
seguir de la mano de Moisés el tránsito de la
iniciación egipcia que recibió el tan temido
legislador hasta conseguir llegar a la iniciación que
él mismo después instituyó entre los
judíos. En efecto, la mano abre lo que la mente encierra,
pero quizá haya pasado demasiado tiempo. Son muy
estudiadas las analogías fonéticas que de ambas
culturas permanecieron entre los iniciados posteriores. Por
ejemplo, la palabra Duat de los egipcios (que significa "lo
oculto", igual que la palabra Daad de los hebreos) y otras varias
de los nilóticos de Heliópolis, resultan no ser
suficientes para poder demostrarlo.

En lo referente a los asentamientos de los hebreos
durante el Éxodo, remito a los lectores interesados al
libro "Números" (Versículo 33) del Viejo
Testamento. Aquí sólo me ocupo de unos grabados que
no son demasiado conocidos. Me refiero a una gran mano excavada
en la ladera de una montaña, y enmarcada con un
rectángulo. Domina una extensa explanada (ver la foto
abajo) y su simbolismo no era ajeno a los egipcios.

Un tan inconmensurable busto de largas "antenas /
cuernos / orejas" como el de la foto de satélite recuerda
a la diosa Sin de los sumerios, que llevó un par de
cuernos en su cabeza podría y quizá podría
explicar por qué se dió su nombre a la
península del Sinaí. La diosa Sin debió de
ser la que les informase (entre tantas otras cosas) del ciclo
completo de la precesión de nuestro planeta, porque no de
otro modo lo podrían haber calculado en la más
antigua cultura mesopotámica.

También supieron que la tierra modificaría
sus condiciones climáticas con la consiguiente
desaparición de especies vivas. O los egipcios se lo
copiaron, o bien tuvieron información directa, puesto que
en los jeroglícos se lee que el dios Horus ganó al
dios cornudo Seth, quien, según los textos descubiertos en
el templo de Edfú, finalmente tuvo por feudo la
penísula del Sinaí. Allí es donde cualquiera
podrá contemplar que el dios Seth, sobre las muy
ásperas cumbres plasmó la imagen seguramente de su
propia persona desde algún vehículo volador.
Probablemente Seth sería recordado como si sus atributos
hubiesen sido unas orejas del astuto asno, porque resultó
ser el cuadrúpedo al cual Seth fue asimilado
después de haber introducido en Egipto unos tan sufridos
animales de carga los invasores Hicsos.

Al respecto de aquella zona, presentaré a
continuación unas curiosas fotos de las misteriosas de las
cumbres del sur de la península que se disputan
todavía la titularidad de ser la verdadera cima donde tuvo
lugar el mayor acontecimiento del Exodo
bíblico.

Nunca antes divulgada, sus cinco dedos abiertos indican
un saludo afable, quizá una idea del mismo personaje que
fue capaz de grabar un busto (dotado con "antenas / cuernos /
orejas") sobre todo el conjunto de la bíblica mole
motañosa. Un símbolo de confraternización de
tan gran magitud es lo que al mundo ahora le conviene, pero
particularmente la debo asociar al acto de bendecir de los
judios, pues tendrá relación con su ritual en la
celebración del cordero pascual (eulogia significa
eucaristía en griego, y berakah en arameo), según
recuerdan los judíos en memoria del ángel que los
salvó, el cual el propio Benedicto XVI dijo significar:
Dios es más fuerte que el faraón y liberó
Israel con su mano.

Las dos fotos con el diseño de una imagen de mano
humana, y debajo suyo las dos "tablas" rectangulares
verticalmente dispuestas (con las cuales el dibujo de la mano
guarda la debida proporción) está esculpida en la
ladera de la montaña llamada Safsáf, la cual,
despues de decrecer en altura, en realidad está unida al
Mt. Sinaí a la derecha de la panorámica. En la
ladera de Safsáf es donde he dibujado un cuadrado de
situación de tan inesperado como enorme grabado. Espero
que no puedan atribuirme cualquier tipo de trucaje a mis diversas
aportaciones culturales. Todas son verificables, e insisto en
proclamar mi inocencia de lo que se me haya podido atribuido como
artífice. Es más, si tal sucediese yo
sentiría vergüenza ajena. La que deberían
sentir aquellos que cobran para investigarlo y no lo hacen, a
pesar de que cobran mucho.

Una última consideración al respecto de la
descomunal imagen de mano: Si la esculpieron sobre sus
idealizadas "Tablas de La Ley", entonces los israelitas ya
estarían de regreso del Mt. Sinaí o sea, de
allí donde tradicionalmente se cree que las recibieron de
Yahvé en persona.

Partes: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24, 25
 Página anterior Volver al principio del trabajoPágina siguiente 

Nota al lector: es posible que esta página no contenga todos los componentes del trabajo original (pies de página, avanzadas formulas matemáticas, esquemas o tablas complejas, etc.). Recuerde que para ver el trabajo en su versión original completa, puede descargarlo desde el menú superior.

Todos los documentos disponibles en este sitio expresan los puntos de vista de sus respectivos autores y no de Monografias.com. El objetivo de Monografias.com es poner el conocimiento a disposición de toda su comunidad. Queda bajo la responsabilidad de cada lector el eventual uso que se le de a esta información. Asimismo, es obligatoria la cita del autor del contenido y de Monografias.com como fuentes de información.

Categorias
Newsletter