Monografías Plus      Agregar a favoritos      Ayuda      Português      Ingles     

Història d'Espanya - La revolució liberal (1808-1874)




La revolució liberal (1808-1874)

  1. La constitució de 1812
  2. El règim liberal: progressistes i moderats (1833-1868)
  3. Sexenni revolucionari de 1868 a 1874
  4. La primera República Espanyola de 1873 a 1874
  5. La restauració.de l’inici al desastre (1875-1898)
  6. Del desastre a la proclamació de la Segona República 1898-1931
  7. La Segona República (1931-1936)
  8. La guerra civil (1936-1939)
  9. El franquisme
  10. Evolució econòmica i social del franquisme
  11. Transició democràtica i consolidació de la democràcia (1975-1982-1996)
  12. L’estatut d’autonomia i la generalitat
  13. Resum

LA CONSTITUCIÓ DE 1812

Inicis de l’Edat Contemporània...

En un context internacional guiat per la Revolució Francesa de 1789, regnava a Espanya a finals del s. XVIII i a inicis del XIX, Carles IV borbò (1788-1808), que es veié trasbalsat pels fets revolucionaris. L’execució de Lluís XVI el 1793 va fer que Carles IV declarés la guerra a la República Francesa. El conflicte només va ser notori a territori català, (Guerra Gran, 1793-1795). L’exercit de Godoy va ser derrotat i el tractat de Basilea del 1795 va posar fi a la guerra i dugué 13 anys de pau i acords entre els 2 països veïns.

La guerra de la Independència o Guerra del Francès...

El 1807 els 2 acorden repartir-se Portugal en el tractat de Fontainebleau. Napoleó tenia la intenció d’apoderar-se de la península i col·locar-hi el seu germà Josep. Les tropes franceses van dirigir a 4 punts clau: BCN, Madrid, Cadis i Lisboa. Godoy, havent alertat la família reial del que succeïa, es va veure ficat en el motí d’Aranjuez, instigat sota la manipulació del fill del rei, Ferran VII, el març de 1808. Pare i fill van ser destituïts del poder per Napoleó què els va fer abdicar en favor del seu germà Josep Bonaparte.

Els de Josep I ,anomenats afrancesats, van donar-li suport. Aixecament popular dels qui no acceptaven el nou rei el 2 de maig de 1808 i es van anar creant juntes, l’exercit es reorganitza per enfrontar-se als francesos.

Les corts de Cadis i la primera constitució espanyola

Maig i agost del ’08: 13 Juntes a Espanya. Al setembre es creà la Junta Central del Regne per assumir la regència del regne. Neixen dos grups: els afrancesats, de Josep I, i els resistents dintre dels quals hi havia els liberals, d’acord amb els ideals de la R.F. i els absolutistes privilegiats que no desitjaven el canvi per por a perdre tal privilegis.

Es van escollir 13 representants de cada Junta de cada territori no ocupat pels francesos, un delegat/50000 hab. per redactar una constitució. Al 1810: Corts Generals a Cadis on van assistir 184 diputats portadors de la paraula del referèndum que havien fet les Comissions. El 19 de març de 1812 es proclama la Constitució: declaració de drets humans; llibertats polítiques, dret a vot en homes més grans de 25 anys; divisió de poders; monarquia parlamentària.

Les restauracions absolutistes i el Trienni Liberal (1814-1833)

El ’14 torna Ferran VII. 69 absolutistes de les Corts de Cadis li demanen la restauració de la monarquia absoluta en el Manifest dels Perses i així ho feu el rei, que va promoure un forta repressió contra els constitucionalistes. L’1 de gener de 1820: Rafael Riego proclama la Constitució. Ferran s’exilia i comença el Trienni Liberal amb una política moderada i enfrontaments civils amb nobles i clergues finalitzant en un cop d’estat encapçalat per Ferran VII, tropes franceses i d’Àustria, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, arribant a la segona restauració absolutista fins a la mort del rei el ’33.

EL RÈGIM LIBERAL: PROGRESSISTES I MODERATS (1833-1868)

Isabel neix el ’30 i nomenada hereva del tro pel seu pare Ferran VII abans de que aquest morís, deixant fora d’herència en Carles M. Isidre, el seu Germà. Maria Cristina, assumí la regència havent-se d’enfrontar als sectors absolutistes que no van acceptar el testament de Ferran VII, amb l’ajut de les forces liberals. S’inicia tot un seguit de guerres civils entre isabelins i carlins.

Els liberals al poder

Els liberals es dividien en moderats i progressistes. Els 3 primers anys va servir als moderats per consolidar-se en la política, tan és així, que el 1834 es fa l’Estatut Reial amb llibertats polítiques. 1837 els progres redacten un Constitució basada en la de 1812 però moderada: supressió dels delmes, duanes interiors, gremis i la implicació de la desmortització. El 1840 la regent abdica i les corts nomenen el general Espartero com a regent, el qual va governar dictatorialment durant tres anys més, ja que, aquest va caure degut als grups opositors de BCN, Catalunya, el Pais Basc, gràcies al seu autoritarisme i lliurecanvisme excessiu.

Les guerres Carlines

1 guerra: 1833-1840. els carlins, liderats per Cabrera arriben a Madrid el 1837 on són derrotats per Espartero i Carles V fuig a França. 2 guerra: 1846-1849. Catalunya, l’inicien els carlistes partidaris del fill de Carles V, Carles VII, també liderats per Cabrera i també derrotats pels liberals de Gutierra de la Concha. 3 guerra: 1872-1876.Catalunya, País Basc i Navarra. També són vençuts pels liberals. Conseqüències: desfeta de l’estat no centralista; militars intervenen en política; llast econòmic important per la manutenció de tropes innecessàries.

La primera Dècada Moderada Conservadora de 1844 a 1854

Espartero es destituït del poder per Narváez en favor d’Isabel II el 1843, la qual va encarregar la formació de govern al Partit Moderat. Isabel va dirimir la constitució el 1837 i es va redactar una de nova el 1845 què donava més poder a la corona que al parlament. Narváez es va apropar a l’església, enemistada amb els progres per les desamortitzacions del ’36. el ’44 es crea la Guardia Civil per protegir les propietats dels terratinents. La corrupció va sorgir ja que les obres públiques, l’exercit i en definitiva, l’estat es va convertir en un joc oligàrquic dels qui estaven al poder, els moderats.

El bienni progressista de 1854 a 1856

Així, de la mà del general Leopoldo O’Donnell ( líder d’Unió Liberal), les masses populars van aixecar-se en contra dels moderats, no fent abdicar a Isabel sinó forçant-la a reconèixer les reformes democràtiques iniciades el 1844. Isabel encarrega la formació de Govern a Espartero, fet que va implicar una segona desamortització, l’expulsió dels jesuïtes, la llei de ferrocarril del ’55.

La segona Dècada Moderada Conservadora de 1856 al 1868

Narváez es torna a situar al govern on predominaran amb ell els terratinents, militars i l’església. Governació entre Narváez i O’Donnell però aquest fou més moderat del que ho fou abans i els progressistes, ara demòcrates, van quedar marginats del govern. Es paralitza la desamortització del ’55; dures repressions contra els camperols revoltats; corrupció electoral amb la compra de vots i tupinades; caciquisme. La part més prospera d’aquesta dècada va ser amb O’Donnell que va governar del 1858 al 1863: bones collites i expansió comercial amb Cuba i Filipines.

SEXENNI REVOLUCIONARI DE 1868 A 1874

Grup de demòcrates i progressistes signen un pacte a Ostende, Bèlgica, per destronar Isabel II i crear Juntes Revolucionaries per organitzar les masses populars. Dos anys després del pacte, l’armada atracada a Cadis es va aixecar en armes contra Isabel II i la revolució es va estendre per Catalunya, València i Andalusia. La Gloriosa va triomfar i Isabel va exiliar a França. Serrano i Prim convocaren eleccions per a redactar un nova constitució que substituís la de 1845. Així el 1869 es promulgava la nova Carta Magna que establí el sufragi Universal limitat als homes, garantí les llibertats polítiques, l’aconfessionalitat de l’estat i la llibertat de culte i la monarquia coma forma d’estat.

Amadeu de Savoia va ser escollit successor de la corona d’Isabel per Prim, que va regnar dos anys, de 1871 al 1873. El nou rei es va trobar amb molts problemes, un dels més gran fou l’inici de la tercera guerra carlina, i va abdicar.

LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA DE 1873 A 1874

Dels demòcrates sorgiren els republicans. La primera i jove república va tenir greus problemes per a consolidar-se degut a la desconfiança tan dels polítics com del poble a més de les intervencions hostils dels grups autoritaris del país. Les Juntes revolucionaries van destituir dels ajuntaments als monarquics, els camperols van demanar els latifundis, els obrers sortien als carrers i Catalunya va proclamar un Estat Català dins la República Espanyola, aconseguint l’oposició dels republicans d’aquesta. Enfrontaments entre unitaris i federalistes a més de la guerra carlina tercera. La República tingué 4 presidents en 1 any: Estanislau Figueras, Pi i Maragall, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar.

El 3 de gener del ’74 el general Pavià va dissoldre les corts i va lliurar el poder a Serrano i 11 mesos més tard, Arsenio Martínez Campos va arravatar-li el poder per atorgar-lo a Alfons XII, fill d’Isabel II.

LA RESTAURACIÓ.

DE L’INICI AL DESASTRE (1875-1898)

TEMA 2

ELS FETS POLÍTICS (1875-1898)

Al dia següent, Antonio Cánovas del Castillo fou nomenat president de govern provisional ja havent redactat a principi de mes el manifest de Sandhurst. La dinastia borbònica acabava de ser restaurada. Durant aquesta primera fase de la restauració, van succeir el següents fets polítics:

Fi de la guerra carlina

Són tres els individus que van acabar amb la tercera guerra carlina: Cánovas, Alfons XII i Ramon Cabrera. Cánovas va dirigir-se al nord d’espanya per lluitar en contra dels carlins mentre que el rei oferí una amnistia pacífica que convidava tothom a adherir-se a la nova monarquia constitucional, Cabrera va acceptar aquesta amnistia amb Alfons i va fer un manifest a totes les tropes carlines convidant-los a abandonar la guerra que ja estava prop de la derrota, un gest que el rei va premiar atorgant-li tots els títols. La guerra va acabar el març de 1876. A Catalunya, el carlisme va continuar al interior i en medis rurals desembocant més endavant en la branca conservadora del catalanisme polític, a traves de les postures autonomistes recolzades des de els diaris Lo mestre català i El correo catalán (1876), oposant-se a les mesures centralistes i uniformistes dels governs liberals, la defensa de furs i els privilegis tradicionals, situant-se en l’extrema dreta de l’arc parlamentari dins de la vida política.

El bipartidisme

Sorgiren durant la restauració i sota la direcció política de Cánovas del Castillo, dos grans partits polítics que representaren l’esquerra i la dreta. El partit de dretes, liderat per Cánovas, duia el nom de Partit Conservador, format per personatges de l’antic Partit moderat, de la Unió Liberal i d’un sector del Partit progressista. Mateo Sagasta va dirigir el Partit Liberal Fusionista, més endavant Partit Liberal, compost per personatges procedents dels sectors demòcrata, radical de la tendència d’esquerres del Partit Progressista i dels republicanisme moderat. Rebent suport dels professionals liberals, comerciants, banquers, militars i funcionaris. Les Corts Constituents van reunir-se el febrer de 1876 i havent guanyat les eleccions el Partit Conservador es va redactar la nova constitució de la monarquia Espanyola que, un cop aprovada, la vida política va basar-se en l’alternança pacífica dels dos grans partits en la gestió del poder de l’estat. Amb la mort d’Alfons XII el 1885 i sense successió masculina, Cánovas va suggerir a la reina regent que Sagasta ocupes el poder.

La política exterior

El papa Pius IX, dorientació conservadora va reconeixer el nou regim al igual que d’altres potències estrangeres. La pacificació de Cuba es va dur a terme després de que el 1868, poc després d’esclatar a Espanya la revolució, hi hagués la guerra que durà una dècada per a l’alliberament a Cuba. Arsenio hi va ser enviat per combatre els rebels i negociar amb la pau de Zanjón, signada el 12 de febrer de 1878, concedint als cubans els mateixos drets que els espanyols.

EL SISTEMA POLÍTIC: LA TEORIA I LA PRÀCITCA

La restauració recordava el conservadorisme abans del sexenni revolucionari, no obstant, l’aprovació progressiva de lleis proposades pel sector liberal va anar consolidant-se. Cánoves, home políticament pràctic, relativament escèptic pel que fa als principis. Va dur a terme una constitució interna no promulgada on defensava la pàtria, la monarquia, la dinastia històrica, la llibertat, la propietat i el govern conjunt del rei amb les corts. Va considerar que tot aquell que no estigues d’acord amb aquests principis no tenia cabuda en el sistema de la Restauració ni en l’elaboració de la constitució.

la constitució de 1876

Al marge dels principis de Cánovas, el dilema entre els dos grans partits dinàstics, durant el febrer de 1876 van ser:

  • el concepte de sobirania
  • el sistema electoral: liberals: sufragi universal

conservadors: censatari

  • la confessionalitat de l’estat

Es mantindran pel que fa a les religions, el culte a la religió catòlica, els ministres i l’església però ningú serà molestat per les seves opinions religioses tot i no poder manifestar cap tipus de cerimònia ni manifestació públiques. Amb moltes semblances de la constitució de 1869 i l’única diferencia de la rellevància de la monarquia en la de 1876.

La pràctica: legislació i caciquisme

Amb aquesta legislació cada govern podia legislar a la seva manera. Els conservadors van aprovar el sufragi censatari (5% de la població), la impremta, la premsa i la regulació de les reunions públiques. Els liberals: l’associació i el sufragi universal masculí. Les eleccions mai foren transparents. Al canviar de govern, el rei citava a l’oposició que sempre guanyava per majoria absoluta gràcies a les tupinades, que eren trampes que manipulaven el cens electoral, afegint vots de persones difuntes, de la policia o l’exercit a canvi de beneficis, gràcies als alcaldes, dels governadors civils i cacics, que controlaven i manipulaven l’àmbit rural de les eleccions i controlaven els ajuntaments i les quintes, repartint-se les contribucions a més a més de controlar el món laboral i l’arrendament de terres municipals.

EL CATALANISME POLÍTIC: ORÍGENS

Es va manifestar com una manera difusa d’entendre el país sota la paraula dels intel·lectuals. El sectors catalanistes creien que els esforços polítics s’havien de centrar en Catalunya, que els valors i símbols es trobaven en la identitat catalana, que el passat a descobrir era el català i que Catalunya havia de ser la prioritat principal. Aquest catalanisme reunia dues idees bàsiques: el progrés del federalisme i la tradició del carlisme, combinant la modernitat que postulava la transformació industrial, política, artística, etc., amb la tradició de la llengua i símbols del passat propi. Els tres cercles importants eren els literats romàntics, radicals i intransigents; el grup catòlic dels conservadors, i els federals de Valentí Almirall.

El primer catalanisme polític

Valentí Almirall l’inicia amb voluntat d’intervenir en l’administració pública, des d’una perspectiva d’esquerres. Funda el Diari Català (1879); organitza els dos primers congressos catalanistes (1880 i 1883); funda la primera organització cultural i política del catalanisme, el Centre Català (1882) i escriu el llibre Lo Catalanisme el 1886, havent sigut també l’inspirador del Memorial de Greuges. Els conservadors del Centre Català com Àngel Guimerà i Domenech i Montaner hi surten el 1887 i funden la Lliga de Catalunya, demanant a Maria Cristina el 1888 la plena autonomia del principat. El 1901 sorgí la Lliga Regionalista.

Narcís Verdaguer, militant de la Lliga de Catalunya va fundar el 1891 la Unió Catalanista per coordinar l’organització amb els nuclis catalanistes i de classe mitja de les comarques, celebrant el 1892 l’assemblea a Manresa per tal d’establir les Bases per a la Constitució Regional Catalana (Bases de Manresa). Cometent l’error el 1897 amb el manifest públic solidari amb Creta sota el poder Turc, Missatge al rei dels Hel·lens. Degut a això el govern va reprimir el catalanisme, prohibint moltes publicacions, actes de propaganda i considerant-los uns separatistes, amb l’excusa de que representava un perill per a la unió de l’estat.

UNA ÈPOCA DE PROSPERITAT ECONÒMICA: LA DEMOGRAFIA

Va augmentar tot i que a ritme més lent que a la resta d’Europa, amb un descens de la taxa de natalitat i el manteniment d’una taxa de mortalitat molt elevada, degut a la guerra, la pesta i la fam que hi hagué a l’Antic Règim, com les guerres de Cuba, la carlina i epidèmies de còlera o les crisis de subsistència andaluses a més a més de la població que emigrava a Hispanoamèrica i Cuba. Al 1885 la mortalitat comença a normalitzar-se. S’emigra del camp a la ciutat i de la ciutat a la perifèria, la majoria de gent treballava al camp, a Catalunya la gent es dedica més al sector secundari i sobretot després de l’exposició Universal, els llocs de treball els ocupen gent que ve de Múrcia i a principis de segle, la natalitat decreix com la mortalitat produint un creixement vegetatiu molt petit.

Tendències econòmiques

La restauració porta una fase de prosperitat econòmica paral·lela a la segona revolució industrial a Europa, ampliant la xarxa ferroviària, amb un increment de la renda agraria amb innovacions agrícoles i la continuació de la industrialització.

El camp

S’inicien nous conreus, especialització vitivinícola, manteniment del conreu de l’oliva i la introducció del de la remolatxa de la qual se n’extrau sucre. A la majoria de la població rural es destina el conreu als cereals. El del blat va disminuir i no cobria les necessitats del mercat interior produint un increment de la misèria al camperol. A Catalunya l’activitat agrària donava feina a la major part de la població activa. El conreu de la vinya hi era molt insistent sobretot al 1880 amb les exportacions de vi a França per causa de la fil·loxera.

la indústria

Embranzida al sector siderometal·lúrgic a Biscaia i el tèxtil a Catalunya. Es creen els Altos Hornos de Bilbao (1882) i de La Iberia (1888) que es fusionaren el 1902 convertint-se en els Altos Hornos de Vizcaya. El capital obtingut de l’exportació de ferro a la resta d’Europa, va permetre l’adquisició de bens d’equip, transformant-los en la indústria pesant més important de la vora de les mines de ferro. Els vaixells tornaven carregats de carbó un cop havien exportat el ferro a Anglaterra. Catalunya continua amb la indústria cotonera i llanera, amb una manca de fonts d’energia i difícil accés al mercat. Degut a la baixa qualitat dels jaciments catalans de carbó i les vies incomunicables s’havia d’importar encarint els teixits, per això es situaren a la vora dels rius aprofitant l’energia hidràulica dels desnivells i salts d’aigua. Va demanar aranzels proteccionistes per tenir el monopoli assegurat a Espanya i les colonies de Cuba i Filipines, ja que, els productes tèxtils eren poc competitius.

L’EVOLUCIÓ DEL MOVIMENT OBRER

La frustració tinguda al sexenni revolucionari i la divisió entre marxistes i anarquistes inculca un alt grau d’escepticisme respecte a les formes de poder. La primera Internacional du a terme els seus últims actes abans de dissoldre’s el 1876. el 1874, Serrano declara il·legals les organitzacions obreres resultants, passant a la clandestinitat gràcies Cánovas. Es crea la Comissió de Reformes Socials al 1883 davant de la despreocupació i intransigència en els afers socials, la descurança en instrucció pública, (1887: 71% analfabetisme), a més a més que l’església fa escoles per a la classe mitjana i alta. Intel·lectuals creen la Institución Libre de Enseñanza.

El partit socialista

Seguint el consell de Marx, el 2 de maig de 1879 es crea en la clandestinitat el PSOE, constituït per 20 obrers, 5 intel·lectuals i presidit pel tipògraf Pablo Iglesias. Amb Sagasta i la llei d’associacions s’inscriu oficialment com a partit amb 900 militants i convocant un vaga de tipògrafs on va ser detingut Iglesias i acomiadats la resta. El PSOE va créixer lentament degut a la seva disciplina i el voler participar en el sistema vigent mitjançant procediments lícits amb objectiu revolucionaris en un moment en que la classe obrera hi residia fora. El 1888 el partit celebra el seu primer congrés a BCN, dies després es crea la UGT. Al 1890 va introduir 2 idees: les cases del poble amb finalitats doctrinals, culturals i formatives i una jornada laboral de 8 hores. Aquesta reivindicació s’havia de manifestar l’1 de maig. El 1910 el Congrés dels diputats té un diputat socialista: Pablo Iglesias.

El moviment anarquista

Èxit notable entre els obrers de Catalunya i camperols d’Espanya, degut al seu missatge directe i senzill que despertà gran entusiasme: la llibertat absoluta sense jerarquies i la bondat de la societat lliure com a obra de la naturalesa. No tenim una certesa del nombre d’afiliats degut a que el moviment no té arxius ni burocràcia. La Revista Social (1870) fa 20.000 exemplars. El tipògraf Anselmo Lorenzo n’és l’apòstol i predicador màxim. La manca d’organització i diferencies sobre la manera d’actuar als congressos de Sevilla i València, deixà el moviment dissolt. La influència de l’acció directa va dur alguns sectors anarquistes al terrorisme:

1890: a BCN, tendència anarcocomunista, acció directa, lluita per l’emancipació de la classe obrera amb nombrosos atemptats terroristes.

1893: 24 de desembre, l’anarquista Paulí Pallàs atempta contra Martínez Campos i es detingut i afusellat en resposta, el 7 de novembre, Santiago Salvador llença dues bombes al Liceu, 20 morts i molts ferits i es detenen 415 obrers 6 dels quals afusellats.

Atemptat al carrer dels Canvis Nous per un anarquista francès, que no va ser mai detingut i que va llençar una bomba a la processó creant 12 morts i 44 ferits, la policia detén 400 obrers, suspèn revistes, i sotmet a tortura militar 87 d’aquests al castell de Montjuïc. Amb això s’endureix la legislació espanyola.

1897: Assassinat de Cánovas del Castillo per l’anarquista italià Michele Angiolillo.

DEL DESASTRE A LA PROCLAMACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA

1898-1931

TEMA 3

IMPACTE DEL DESASTRE

Pèrdua de les colònies espanyoles d’ultramar l’any 1898. situació similar a altres països sota la força de l’imperi anglosaxó. Tot i així, la monarquia va continuar; hisenda pública reequilibrant; partits dinàstics que s’alternen de nou. 1898: inici d’una crisi progressiva del poder de l’estat: divisió interna dels partits/inestabilitat política. Restauració que troba oposició política/ideològica dels OBRERS/CLASSE MITJA/generació del 98 junt amb el ressorgiment dels republicans com a règim única modernitzador del país.

Molts dirigents es van sentir regeneracionistes intentant solucionar els problemes D’ES DE DALT: Joaquim Costa l’anomena revolució des de dalt molt esmentada pel conservador Antoni Maura. El missatge però, a demés de denunciar els mals endèmics d’Espanya no sempre va ser democràtic, encarnant-se en solucions autoritàries.

LES CRISIS POLÍTIQUES DE LA RESTAURACIÓ DEL 1902 AL 1923

La revolució des de dalt va fracassar: els sector burgesos i oligàrquics no volien renunciar als seus privilegis polítics. El fracàs polític de la revolució i la restauració es pot dividir en quatre etapes:

- 1902-1907: civilisme contra militarisme.

- 1907-1912: cau el pacte del Pardo.

- 1912-1918: crisi múltiple de 1917:

- Juntes de Defensa

- Assemblea de Parlamentaris

- vaga general

- 1918-1923: descomposició sistema restauració i pronunciament de Primo.

ELS 4 GRANS PROBLEMES D’ESPANYA A L’INICI DEL S.XX

  • Retard econòmic i cultural a diferència d’Europa. Injusta repartiment de riquesa/societat cada cop més radicalitzada i dividida.
  • Règim polític corrupte no representatiu del poble; sufragi manipulat; alternança govern partits dinàstics.
  • Exerit ferit en l’orgull; material antiquat; excés de comandament poc operatiu.
  • Nacionalistes que representaven per als militars una ruptura del concepte de pàtria.

1902-1907 la crisi del civilisme

Dos governs:

  • Conservador 1902-1905.
  • Liberals 1905-1907.

1905: el setmanari satíric català CU-CUT! Va publicar un acudit antimilitarista que va provocar que 300 oficials de BCN assaltessin pel seu compte la seu del cu-cut! De la Lliga regionalista rebent el suport de la resta de l’Espanya i demanant una Llei de Jurisdiccions que permetés que els delictes contra l’exercit es jutgessin sota un tribunal militar. El liberal Segismundo Moret hi va accedir el 1906 amb el que el civilisme de Cánovas es va trencar.

Els catalans van crear un coalició de totes les forces catalanistes dirigida per la Lliga Regionalista anomenada SOLIDARITAT CATALANA que amb un gran nombre de diputats al Congrés va durar poc temps a causa de la disparitat ideològica i l’ambigüitat del programa electoral.

1907-1912 crisi del pacte del pardo

Dos governs:

  • Conservador: Antoni Maura 1907-1909.
  • Liberal: José Canalejas 1910-1912.

Maura va esforçar-se per una llei d’administració local descentralitzadora amb aportacions i millores de Francesc Cambó ( diputat de la Lliga al Congrés). La tasca de govern es va interrompre per la SETMANA TRÀGICA el juliol 1909 deguda a la derrota de l’exercit espanyol en col·laboració dels reservistes a la frontera de Melilla que provocà en el poble una vaga de protesta declarada el dia 26, implicant barricades i crema d’entitats catòliques. El govern hi envià tropes de València i Saragossa controlant la situació el dia 31.

La repressió fou extrema:

  • 2000 exiliades a França
  • 2500 detencions i 1700 processats per tribunals militars
  • 53 cadenes perpètues, 5 execucions de 17 penes de mort com Francesc Ferrer i Guàrdia ( fundador de l’escola laica Moderna), executat sense proves sota l’acusació de ser responsable dels fets.

5 CONSEQÜÈNCIES:

- Trencament de Solidaritat Catalana per estar a favor de la repressió la Lliga

- Protestes generals a Europa i Espanya contra el govern de Maura

- Els liberals de José Canalejas i Segismundo Moret s’uneixen als partits d’esquerres exigint la dimissió de Maura amb suport de la premsa.

- Dimissió de Maura i cessament del govern a Moret.

- Trencament del PACTE DEL PARDO per la unió dels liberals amb els partits no dinàstics.

Després del breu govern de Moret, el rei encomana a Canalejas la formació d’un nou gabinet, que va fer aprovar les mancomunitats provincials, va establir l’arbitratge de l’estat en conflictes socials i va suprimir l’alliberació en metàl·lic del servei militar. Assassinat per un anarquista el 1912.

1912-19128 la crisi múltiple de 1917

Sense líders per als partits dinàstics, es va produir una divisió interna creixent. 1917: Una part de l’exèrcit, forces políticoparlamentàries no dinàstiques i els obrers es van enfrontar a la Restauració més els enfrontaments entre aliadòfils i germanòfils.

La crisi comença amb el moviment militar reivindicatiu en contra del tracte de favor que rebien els oficials destinats al Marroc, ascendits ràpidament per mèrits de guerra junt amb la precarietat del material de l’exèrcit. El moviment s’anomenà JUNTES DE DEFENSA presidit per Benito Márquez, demanant l’ascens únic per antiguitat i augment de sou. En resposta el govern va tancar les garanties constitucionals i les Corts, donant l’oficialitat a les Juntes de Defensa.

A arrel d’això, sorgí un moviment de diputats conduït per la Lliga: ASSEMBLEA DE PARLAMENTÀRIS a BCN el 19 de juliol del 1917 amb la finalitat de demanar unes Corts Constituents per reorganitzar l’Estat i atendre les autonomies, reunió que va suspendre l’ordre públic detenint els participants.

VAGA GENERAL l’agost de ferroviaris el 9 d’agost que s’estengué a altres sectors del país amb el suport de UGT, PSOE i CNT. Vaga sufocada per l’exercit degut a la falta d’organització durant aquesta 4 dies. A Astúries la repressió fou més violenta i aquesta va durar més d’un mes.

  1. la descomposició del sistema de la restauració

Fragmentació dels partits dinàstics i inestabilitat del govern. La petició d’autonomia de Catalunya, l’agitació social a BCN i el desastre d’Annual van ser els fets principals d’aquest període junt amb la formació de governs de curt termini que es desfeien sense consolidar-se i on hi participaven tots els partits llevat de les esquerres i els republicans. L’agitació social va augmentar prenent l’exemple de la Revolució Soviètica de 1917. L’enfrontament social no va acabar amb les reivindicacions i vagues generals com la de 1919 sinó que va haver-hi enfrontaments armats entre alguns sectors obrers del Sindicat Únic (agrupació sindical que agrupava els treballadors d’un mateix ofici), i grups de pistolers al servei de les patrons o Sindicat Lliure, provocant atemptats a centenars. Assassinat el 1921 el president Eduardo Dato.

1921: Tropes Espanyoles comandades per Fernández Silvestre reben un cop fort per part dels independentistes marroquins, comandats pel cabdill Abd el-Krim amb més de 12000 baixes.

Davant de totes aquestes crisis, la restauració no va saber reaccionar, tenint fins a deu governs diferents de 1918 fins a 1923, buscant una alternativa en la conjunció de l’exercit amb la corona.

  1. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

La nit del 12 al 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera va fer un pronunciament a Barcelona, declarant l’estat en guerra i suprimint la Constitució de 1876. el rei el va nomenar president d’un directori militar i posteriorment civil que va durar 7 anys. La por detonadora n’era el Bolxevisme.

Suports i oposicions

Va tenir una bona collida sobretot al món rural on el caciquisme hi era molt incident, juntament amb els terratinents i la burgesia industrial i financera inclosa la catalana. L’oposició la va tenir per part de les classes mitjanes de les ciutats, els estudiants i intel·lectuals; i va augmentar tendint de mica en mica cap al republicanisme i el socialisme. Oposició dels nacionalismes perifèrics gallec, basc i català. Al principi, Primo nova ser gaire hostil vers aquests potenciant-los.

El PSOE i UGT van col·laborar amb la dictadura fins que el 1929, Primo va proposar la substitució del Congrés per l’Assemblea Nacional. Va declarar la CNT il·legal, amb la qual cosa va donar peu a formar en la clandestinitat la FAI el 1927.

El directori militar, de 1923 a 1925

Va intentar organitzar políticament l’estat sobre la base de dos partits, Unión Patriótica, fundat per Primo, que havia de representar la dreta i el PSOE l’esquerra, cosa que no va acceptar. L’acció més rellevant fou la resolució del tema de Marroc, vencent el 1925 les tropes del cabdill el-Krim amb les operacions de desembarcament militar a l’abadia d’Alhucemas. Va disminuir el conflicte social mitjançant la prosperitat econòmica del 1920, la manca de llibertat i la repressió del sector radical del moviment obrer.

El directori civil, de 1925 a 1930

Acció política decantada cap a la institucionalització de l’Assemblea Nacional Consultiva elegida no democràtica i composta per representants de l’oligarquia agrària. Es van construir carreteres, modernitzar la xarxa ferroviària, construcció d’embassaments i de canals de regatge, obra que va rebaixar l’atur, finançada per emprèstits privats degut a la no reforma fiscal que obligués a la gent que podia, a pagar els seus pertinents impostos.

La caiguda de primo de rivera

L’oposició creixent, les picabaralles amb l’estament militar, l’intent de conspiració la nit de Sant Joan el 1926, la crisi econòmica de l’any 29 que provocà la devaluació de la pesseta i un dèficit comercial, més la oposició creixent va fer que el 1930, Primo no tingués suport davant la seva consulta als caps militar i que dimitís el 28 de gener sense consultar al rei i exiliant-se a París. Va ser substituït per Dámaso Berenguer i la CNT es reconstruí, la UGT i el PSOE s’oposaven a la monarquia, i el republicanisme i nacionalisme perifèrics s’ajuntaven en un front comú per instaurar la segona república amb el pacte de Sant Sebastià l’agost de 1930.

EL CATALANISME POLÍTIC II: LA MANCOMUNITAT

El catalanisme es a convertir progressivament en un moviment de masses que durant la segona etapa de la Restauració va guanyar el caciquisme a Catalunya i va fer el seu primer projecte de govern: la Mancomunitat que va del 1914 al 1925.

La formulació ideològica que engendrà la mancomunitat

L’obra més important d’aquesta època del catalanisme polític va ser la d’Enric Prat de la Riba, LA NACIONALITAT CATALANA de l’any 1906 que feia una distinció entre la nació com a realitat natural i l’estat com a organització política fruit d’una situació històrica, arribant a la conclusió de que Catalunya podia tenir el seu propi Estat sense ser independentista, ja que la seva obra defensava la unitat política d’Espanya amb l’articulació federal de Catalunya.

ELS PARTITS POLÍTICS A CATALUNYA

1901-1932. disgregació progressiva dels partits dinàstics creant des de l’opinió pública, nous partits que es dividien en 3 grans blocs.

CATALANISTES CONSERVADORS:

  • Lliga Regionalista, fundada el 1901 impulsada per alguns fabricants catalans que sofrí dues escissions: Centre Nacional Català de 1906 d’una escissió del 1904 i la que dugué a la creació d’Acció Catalana el 1922. la Lliga fou dirigida per Prat de la Riba fins a la seva mort el 1917 i després per Francesc Cambó. Partit que va vertebrar la Solidaritat Catalana i responsable de la gestió de la Mancomunitat.

CATALANISTES D’ESQUERRES

  • Precedent en Domènec Martí i Julià (1861-1917), president de la Unió Catalanista, defensant l’alliberació nacional i l’alliberació social de Catalunya.
  • Dels republicans federals va sorgir el Partit Republicà Català (PRC), fundat el 1917 i dirigit per Francesc Layret i Lluís Companys.
  • Frances Macià, independentista català va fundar l’Estat Català el 1922.
  • Aquestes dues formacions van donar lloc a ERC fundada el 1931.
  • Els socialistes com Manuel Serra i Moret, van fundar Unió Socialista de Catalunya el 1923.

ANTICATALANISTES

  • Partit Republicà Radical creat per Alejandro Lerroux el 1908 després de dur 7 anys vivint a BCN. Home dotat de gran oratòria demagògica, imprecisa, suscitant d’entusiasme entre les masses populars utilitzant un llenguatge d’esquerres anticlerical i anticatalanista. Evolucionant cap a la centredreta a la segona república.

LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA

Sorgeix de la idea del s.XIX de formar una federació de les quatre Diputacions Provincials de Catalunya. Unió Catalanista n’era partidària. El projecte es va iniciar el 1911 per Prat de la Riba, president de la Diputació de BCN. L’avantprojecte va ser presentat a Canalejas i cop havent-lo presenta al Congrés i passat l’aprovació del Senat va ser aprovada la llei el desembre de 1913, constituint-se el 6 d’abril de 1914 la Mancomunitat literata per Enric Prat, acompanyat de 8 consellers, 2 per província on s’hi va veure representada la Lliga Regionalista en majoria. L’estat no li oferia recursos ni serveis i la Mancomunitat tan sols va ser un intent de concentració i gestió que les Diputacions de Províncies Catalanes ja tenien.

Obra i tasca de la mancomunitat

Gràcies a Enric Prat de la Riba fins al 1917 i Josep Puig i Cadafalch les tasques de la Mancomunitat van destacar per la seva obra educativa i cultural. Va crear l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 fixant la normativa ortogràfica del català; l’Escola d’Estiu per a mestres junt amb molts centres escolars, la formació de tècnics de grau mitjà a l’Escola Industrial, i d’obrers especialitzats i tècnics a l’Escola de Treball; també l’Escola d’Administració Local, de Bibliotecàries, d’Infermeres, l’Escola Catalana d’Art Dramàtic o l’Escola Superior dels Bells Oficis. Realitzant una modernització de Catalunya junt amb obres hidràuliques i l’aprofitament de recursos naturals disponibles.

Primo va prohibir la parla de la llengua catalana, l’hexibició de la senyera i la sardana i ficà l’antiautonomista Alfons Sala, fundador de Unió Monàrquica Nacional el 1919, per que la desfés el 29 de gener de 1924.

LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1936)

TEMA 4

DE LA DICTADURA A LA REPÚBLICA

Dimissió de Primo de Rivera el 28 de gener de 1930, Alfons XIII encarrega la formació a Dámaso Berenguer. Retorn a la restauració impossible per el desprestigi i desestruturació dels partits dinàstics; la figura monàrquica vista com la del dictador esdevenint impopular; i la iniciativa de les forces antidinàstiques culminant en el PACTE DE SAN SEBASTIÀ del 17 agost 1930. Abans del 1931, el republicanisme espanyol estava molt fragmentat i era insoluble políticament, intentant unint-se en l’Alianza Republicana el 1926 de Lerroux, Azaña i Marcel·lí Domingo, que van veure les seves conspiracions fracassades. Nova aliança amb el pacte de San Sebastià integrada per republicans d’arreu de l’Estat: catalans procedents del catalanisme polític, gallecs, monàrquics convertits (Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura), el socialista Indalecio Prieto i J.Ortega y Gasset.

Acords entre els signants del pacte:

  • Abolició de la monarquia: primer intent estratègic previst: 15 desembre amb unitats de l’exercit i una vaga general; 12 dedesembre els capitans Galán i Hernández s’avancen i són derrotats, jutjats i executats el dia 14. l’intent real de vaga queda enderrocat.
  • Proclamació de la república: primer moviment, 14 febrer amb la dimissió de Dámaso i ascensió a la presidència Juan Bautista Aznar que convoca eleccions municipals el 12 d’abril on al camp guanyen els monàrquics però aclaparen majoria el republicans en 41/50 províncies
  • Creació govern provisional: proclamat el 14 d’abril i presidit per l’exmonàrquic Niceto Alcalá Zamora. A Cat. F. Macià per ERC que proclama la República Catalana. Alfons XII marxa a l’exili. La república es rep amb gran entusiasme.

- Corts Constituents.

- Estatut d’Autonomia per a Catalunya.

La demografia

Entre 1931-1935, caiguda de la natalitat en un 28% i la mortalitat en un 16%. Augment global de la població per creixement natural del 3,8%. Concentració urbana i alentiment de migració exterior i interior degut al crac del 29. població activa agrària molt important així com la producció agrícola en comerç exterior.

L’economia

Época de crisi a la década de 1930 marcada pel crac del 29: menys exportacions de productes agrícoles i minerals; desaparició de la migració exterior. El consum intern absorbeix la producció del sector industrial que resulta la menys afectada. Bones collites entre 1932-34 i crisi general i baixada de sous entre 1934-36. Sector construcció en crisi per la dictadura. Augment d’atur en un 33% juntament amb mobilitzacions fetes per sindicats com CNT, malestar general expressat en conflictes laborals.

La societat i la mentalitat

Distribució renta desequilibrat; al grau d’analfabetisme; domini dels cacis al camp; estructura deficient de l’Estat sense bones comunicacions, serveis eficients, xarxes d’escoles públiques i un sistema fiscal consistent. La mentalitat vivia en tensió entre dues tendències ideològiques que no s’arribaran a consensuar:

  • Tradicionalistes: terratinents de les classes dirigents amb ideologies paternalistes i prepotents summament desconfiades, catòliques conservadores i de solucions autoritàries. Petits i mitjans propietaris, camperols benestants i de classes mitjanes rurals també s’hi veuen influïts. Reben la república com un temor.
  • Propostes de canvi: classe mitjana urbana de la petita burgesia i intel·lectuals, proletariat agrícola i industrial; partits i sindicats d’esquerra junt amb socialistes i anarquistes laics i anticlericals. Reben la república amb esperit messiànic.

EL BIENNI REFORMADOR (14 ABRIL 1931-19 NOVEMBRE 1933)

El govern provisional del 14 d’abril – 28 de juny de 1931

Presidit per Niceto Alcalá Zamora va convocar eleccions per al 28 de juny però fins que no arribés la data, comença a actuar per decret en quatre focus revolucionaris:

El camp: decreta jornada de 8/h; prioritat als jornalers per treballar terres del seu terme municipal; cultivaria obligatòria de terres privades per evitar la pèrdua del terreny

Educació: decreta creació de 6750 escoles i 7000 places funcionàries amb augment de salari; xarxa de biblioteques.

Exèrcit: ofereix jubilació amb sou íntegre als generals. S’hi acullen 84/170 i 8650 oficials/14000; redueix nombre de comandaments i divisions. Azaña, ministre de guerra, clausura l’Acadèmia Militar de Saragossa d’en Franco Bahamonde i anul·la els ascensos per mèrits de guerra. Crea la guardi d’assalt, modern i de fidelitat republicana.

Església: crema de 170 edificis religiosos l’11 de maig a Madrid, Sevilla i Màlaga en resposta a una provocació d’uns joves pertanyents a Círculo Monárquico.

La constitució republicana

Triomfen a les eleccions del 28 de juny del ’31 les forces d’esquerra i centre. PSOE 116 diputats, PRRS de Domingo 56 diputats, ERC 36 diputats. La dreta perd, desorganitzada, destacant els partits agraris de Castella, Acción Nacional, després Acción Popular. Les Corts sorgides redacten la nova constitució aprovada el 9 de desembre que reflecteix els valors laics i esquerrans de la majoria: la sobirania popular; unicameral; aconfessionalitat de l’Estat; garanties individuals i possibilitat de regions autonòmiques; abolició de l’ensenyament religiós.

El govern constitucional (desembre de 1931 – novembre de 1933)

Niceto encarrega a Azaña la formació de govern. Aquest desplega i aplica la Constitució i continua les reformes establertes pel govern provisional: Llei de reforma agrària: moltes hectàrees passen a disposició de l’Estat; distribució lenta de les terres entre els camperols adquirint propietats 4300/70000 creant motiu de decepció en els camperols. La república es veu trasbalsada pels sectors extremistes ideològics amb l’agitació al camp andalús entre 1932-33, l’aixecament anarquista de l’Alt Llobregat el gener de 1932 i l’intent de pronunciament de José Sanjurjo el 10 d’agost del ’32.

ELS PARTITS POLÍTICS DE LA SEGONA REPÚBLICA

D’esquerres:

  • Republicans:
    • Acción/Izquierda Repúblicana d’Azaña.
    • Partit Republicà Radical-Socialista: Marcel·í Domingo.
    • Unión Republicana: Diego M. Barrio.
  • Nacionalistes:
    • ERC: F. Macià i L. Companys.
    • ORGA: Santiago C. Quiroga.
  • Obreristes:
    • PSOE: Indalecio Prieto.
    • PCE: J. Dïaz i D. Ibarruri.
    • POUM: Andreu Nin i Joaquim Maurín.
    • PS: Angel Pestaña.

De centres:

  • Republicans:
    • Partit Republicà Radical: A. Lerroux.
    • DLR: Niceto A. Zamora i M. Maura.
  • Nacionalistes:
    • PNB: J.A. de Aguirre.

L’autonomia de Catalunya

Aquell govern de Macià, República Catalana, va durar 4 dies, ja que, el 19 d’abril, tres ministres del govern provisional de la República el van fer renunciar i Catalunya va obtenir un règim provisional d’autogovern, la Generalitat, creada el 21 del mateix mes i el compromís del govern central en la redacció i aprovació d’un estatut d’autonomia.. entre el 10 i 20 de juny la comissió elegida per l’assemblea de representants del ajuntaments catalans redacten a Núria l’avantprojecte de l’Estatut, que va ser aprovat pel poble però que va sofrir un retard i enormes retallades.

L’Estatut d’Autonomia

Proclamava a Cat. El dret a l’autodeterminació, defensava l’estructura de l’Estat Espanyol com a federació de tots els pobles hispànics, i defenia el Principat com un Estat autònom dins la República. També recollia la possibilitat d’agregació de nous territoris, la defensa de la llengua catalana, el control de l’ensenyament, etc., però resultava incompatible amb la Constitució republicana. El 6 de maig del ’32 es debat sobre aquest ales Corts, patint nombrosos atacs per part de les dretes, minories i campanyes anticatalanistes. Amb Sanjurjo s’acaba d’aprovar l’Estatut i Cat. queda com a simple regió sense el control sobre el seu ensenyament amb la possibilitat de la creació d’escoles pròpies, tenir àmplies competències legislatives en dret civil propi, règim administratiu intern, atribucions judicials i ordre públic. El govern central podia suspendre l’Estatut quan fos convenient.

President de la Generalitat i món obrer: el 20 de novembre del ’32 triomfa Macià (ERC) i governa fins la seva mort el 25 de desembre del ’33, desenvolupa l’Estatut Interior, la majoria d’edat als 21 i lleis de política financera, social i agrària. Els obrers votaven ERC però s’organitzaven en sindicats CNT on hi havia, anarcosindicalistes (Angel Pestañ), partidaris de l’estratègia revolucionària defensora dels interessos comuns del poble obrer i partidaris de l’autonomia i els anarquistes (Buenaventura Durruti) partidaris de desestabilitzar la Republica per implantar la societat anarquista. Des del congres del ’32 els anarquistes integrats dins la FAI controlen la major part del sindicat.

EL BIENNI CONSERVADOR (1933-1936)

Azaña cau el setembre del ’33 com a conseqüència dels Fets de Casas Viejas i la seca incompatibilitat amb Niceto A. Zamora, que va desfer les Corts i va convocar eleccions el 19 de novembre. Durant el bienni reformador anterior, la dreta va consolidar-se i reorganitzar-se distingint-s’hi tres grups:

  • Republicans:
    • Partido Agrario
    • CEDA de Gil Robles del 1933, catòlics
  • Monàrquics:
    • Bloque Nacional de Calvo Sotelo
    • Comunión Tradicionalista, dels carlins, de Fal Conde
    • Acción Española de R. De Maeztu
  • feixistes:
    • JONS, de R. Ledesma i O. Redono, antirepublicans, carlins i tradicionalistes que es fusiona amb FE, de J.A. Primo de Rivera

A les eleccions perden les esquerres, a Cat. Guanya la Lliga Regionalista. La formació de govern va anar destinada a A. Lerroux que al principi tingué el suport de la CEDA però no es van entendre ja que Gil Robles era antirepublicà.

Revolució d’octubre de 1934

Sectors del PSOE i UGT preparen insurrecció armada amb vaga general amb iniciativa de Francisco Largo Caballero. La revolta es justifica amb l’entrada de representants de la CEDA al govern de Lerroux el 4 d’octubre tement que Gil Robles fes un pronunciament, el 5 d’0ctubre UGT fa la crida a la vaga general però la CNT no s’hi afegeix i la insurrecció armada només triomfa a Astúries durant dues setmanes que va ser reprimida durament. A Catalunya, un cop mort Macià, Companys es escollit president de la Generalitat, que vivia una situació de conflicte amb els rabassaires i els propietaris al camp i a la indústria amb l’aixecament anarquista a l’Alt Llobregat. Aprovades lleis progressistes durant 1934 com la de contractes de conreu, el govern conservador de la república l’anul·là al·legant la incompetència del Parlament català per legislar en matèria social. El vespre del dia 6 d’octubre, Companys proclama l’Estat Català unilateralment, crida no seguida i rendint-se a l’exercit, quedant suspesos l’Estatut i la generalitat amb a trenta anys de presó.

Obra de govern de la generalitat

Política econòmica: serveis d’estadística i caixes de dipòsit.

Matèria agrícola: cooperatives i centres d’experimentació agraris.

Reforma social: Institut contra l’Atur Forçós, Consell de Treball, i els serveis d’Assistència i Previsió Social.

Sanitat: reorganitzar el sistema d’AP, nous hospitals, vacunes, Inspecció Sanitària.

Ensenyament i cultura: escoles, centres educació secundaria i professional, Escola Normal Mixta, coeducació; millora sous de mestres; colònies d’estiu; biblioteques populars; teatre; conservació del patrimoni artístic i millora de la condició de la dona a nivell legislatiu.

ELECCIONS DE 1936

La crisi de 1934 va fer que els governs de centredreta quedessin relativament erosionats a nivell polític. La repressió de més de 30.000 persones empresonades, els judicis, la prohibició de la premsa socialista i comunista va despertar la simpatia de la població pels presos i perseguits polítics. Les actuacions impopulars del govern duran el ’35 com la llei agrària, el bloqueig a les Corts de l’Estatut d’Autonomia Basc aprovat en referèndum junt amb els nomenaments a l’exercit i l’estraperlo, van fer dimitir Lerroux i el president de la República va convocar eleccions el 16 de febrer de 1936. els partits es van bipolaritzar: la esquerra estava unida en el Front Popular i la dreta no, amb la CEDA que tenia més candidats dintre de la nimietat. A Cat. l’esquerra era d’ERC amb el Front d’Esquerres i el de dretes, el Front Català d’Ordre amb la Lliga Catalana. El Front Popular aconseguí la majoria absoluta gràcies a la llei electoral que li atorgava el 75% dels escons de la llista guanyadora més el seu 34,4%. A Cat. va ser reelegit Companys i tot va tornar a ser com al bienni reformador d’esquerres.

LA GUERRA CIVIL (1936-1939)

TEMA 5

PREÀMBUL DE LA GUERRA

La revolta militar del juliol del ’36 va justificar la seva insurrecció amb la raó de salvar Espanya d’una imminent dictadura comunista que havia de ser ajudada per la maçoneria. El mateix any i gràcies a la representació obtinguda pel Front Popular, el partit comunista tenia 14 diputats i seguia les directrius de Moscou que des del ’32 preconitzava l’aliança per fer front al feixisme Europeu. Es deteriorà l’ordre públic i la societat es radicalitzà social i ideològicament

Els governs del Front Popular

Alcalà Zamora, encarregà la formació de govern el 18 de febrer del ’36 a Azaña que va inciar ràpidament el programa del Front Popular:

  • Reforma agrària.
  • Més política educativa i de qualitat.
  • Restabliment de la generalitat.
  • Aprovació dels Estatuts d’Autonomia Basc i Gallec.

Zamora va ser destituït per Azaña de la presidència de la república, escollit el 10 de maig per les esquerres parlamentaries sense la dreta i la presidencia del govern fou atorgada a Casares Quiroga. No obstant el desordre públic anava augmentant:

  • Violència al camp.
  • Conflictes laborals.
  • Crema i atacs als convents.
  • Radicalització ideològica i violenta.

L’atemptat produït per la Guardia d’Assalt, el 13 de juliol, contra Calvo Sotelo, diputat i dirigent monàrquic de Renovación Espanyola en resposta a l’atemptat falangista que va costar la vida a José del Castillo va fer créixer l’odi vers la república de la imminent insurrecció militar.

La radicalització social i política

Falange va augmentar la seva violència, la qual va ser reprimida durament per la república fins a empresonar el líder del partit José Antonio Primo de Rivera. La falange i requetès entrenaven escamots militars.

Sectors del PSOE i CNT també es van radicalitzar. El PSOE es va dividir entre els més radicals liderats per Largo Caballero i els més moderats liderats per Indaleció Prieto. A Catalunya es va formar el ’35 el POUM dirigit per Nin en la fusió del BOC i EC. El 23 de juliol del ’36 fou creat el PSUC comunista.

La conspiració militar

El govern de la república, un cop havent situat a militars que li eren fidels en les divisions orgàniques, va enviar a les perifèries del país als generals sospitosos. Així, Franco fou enviat a Canàries, Goded a Mallorca i Mola, que fou destinat a Pamplona va entendres amb els requetès monàrquics navarresos. A l’abril, Mola va preparar una xarxa colpista més consistent què la que intentaren dur a terme el mes anterior els generals i polítics feixistes, ostenint el recolzament dels antirepublicans. L’11 de juliol Joan March va enviar el Dragon Rapide per fer passar de Canàries al Marroc a Franco.

LA INSURRECCIÓ MILITAR I LA SEVA RESPOSTA

Es va iniciar a Melilla el 17 de juliol del ’36. Franco es va posar al capdavant de l’exercit africà al Marroc tot just arribar de Canàries afusellant tot aquell general o civil fidel a la república. El 18, Queipo de Llano es va alçar a Sevilla i aquella mateixa nit, Mola va declarar l’estat de guerra a la resta d’Espanya. El 20 el país va quedar dividit. Els rebels van triomfar a l’Espanya rural i la resta es mantingué fidel a la república.

A Catalunya la insurrecció va ser frenada i abolida el 19 de juliol per militants de la CNT i la FAI, que vigilaven les casernes des de les quals els rebels pretenien entrar a la ciutat, des del dia 17. Així, Goded es va rendir, els anarquistes es van apoderar de les armes, el 20 els convents de BCN van ser cremats i començava la revolució. Es crearen comitès que assumiren l’administració dels ajuntaments. Durant aquests 3 dies el govern va tenir tres presidents: Quiroga, Barrios i Giral. Les milícies populars va assumir l’esforç militar de la república durant els primers mesos. A les zones insurrectes els d’esquerres eren exterminats brutalment i el major problema de la població esdevenia en la subsistència.

LES FASES MILITARS DE LA GUERRA CIVIL

PRIMERA FASE. Juliol – desembre de 1936

Insurrectes: objectiu: Madrid. Mola hi envia columnes des de Pamplona. Exercit Africà passa l’estret amb aviació de Mussolini. Franco a la península, travesa Còrdova, Granada i Sevilla per dirigir-se cap a Madrid. El govern republicà se’n va a València. Setembre: Mola ocupa Irun i Sant Sebastià. Milicies catalanes que van a Aragó acupen ciutats.

SEGONA FASE. Gener 1937 – Novembre 1938

Insurrectes intenten ocupar Madrid de nou sense èxit mitjançant l’encerclament des de la Corunya, Jarama i Guadalajara. Franco decidí la conquesta de Màlaga; ciutats Andaluses cauen i el desembre del ’37, els republicans llancen una ofensiva contra Terol ocupant-la el 8 de gener del ’38. l’octubre el govern de la república es trasllada a BCN. El 3 d’abril Franco entra en terres catalanes i el 15 per Vinaròs la zona republicana va quedar dividida però Vicente Rojo reorganitzà l’exercit per a una ofensiva que tindria lloc a l’Ebre i que seria dirigida per Juan Modesto. La batalla acabà el 15 de novembre del ’38.

TERCERA FASE desembre de 1938 – 1 d’abril de 1939

Ofensiva final de Franco contra Catalunya per Tremp i Seròs. El 15 de gener entra a Tarragona; el 26 a BCN i el 4 de febrer a Girona arribant el 9 de febrer a la frontera Francesa. El 28 de febrer dimiteix Azaña. El 28 de març les tropes franquistes ocupen Madrid i l’1 d’abril acaba la guerra.

LES REREGUARDES

Rereguarda republicana

El 20 de juliol del ’36: aparició d’un nou poder; milícies populars i col·lectivització de l’economia. A BCN Companys proposa a la CNT que fes un organisme de poder antifeixista i el dia següent es crea el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. La descoordinació va dur a Tarradellas a crear un govern d’unitat dissolent-se el Comitè l’1 d’octubre. Discrepàncies polítiques entre la CNT i el POUM defensors de la revolució alhora que la guerra, i el PSUC, la UGT i ERC que primer volien guanyar la guerra. La classe treballadora es va fer càrrec de les empreses. Les col·lectivitzacions van portar a crear el Consell d’Economia de Catalunya l’11 d’agost. Municipalitzacions de les cases de lloguer i creació del CENU. ANTICLERICALISME.

Ajudes d la URSS, consellers i armament; Brigades Internacionals.

Rereguarda Insurrecta

Cada general manava i feia el que volia a la seva zona. Franco és proclamat cap d’Estat i generalíssim el qual creà la Junta Tècnica de l’Estat amb la que volia contrarestar l’obra de la República. ANTIPOLITICISME; SECTARISME I ODIS PERSONALS. Els bisbes espanyols cataloguen la insurrecció com a croada cristiana. Dures repressions, afusellaments, assassinats desmesurats;

CAUSES REMOTES DE LA GUERRA

  • La manera com es va fer la Revolució Liberal: enfrontament bèl·lic civil. Pronunciaments.
  • Actitud i mentalitat de l’exercit: 1898. Passa del liberalisme al conservadorisme. Reaccionari amb els nacionalismes.
  • Retard de la modernització ideològica i econòmica del país: R.I. tardana. Il·lustrats febles.
  • Conseqüències: analfabetisme; feblesa de l’estat; manca edificis educatius; església intervé en l’ensenyament.

CAUSES PRÓXIMES DE LA GUERRA

  • Crisi internacional: dècada del ’30 i 3 alternatives polítiques:
    • Reformisme democràtic: sufragi universal; partits de masses i millora condicions laborals.
    • Reacció feixista: nacionalisme agressiu; capitalisme ultra; No llibertat; partit únic.
    • Revolució Comunista: model URSS.
  • Equilibri d’incapacitats: dos bàndols ideològics i socials oposats políticament que no poden arribar a consolidar un equilibri del canvi en el progrés.

EL FRANQUISME

TEMA 6
Naturalesa del règim:
dictadura personal de Franco amb poder absolut i il·limitat.

Pensament polític de Franco: militar africanista de catolicisme elemental, promulgador d’un nacionalisme Espanyol. Tenia les virtuts de l’exercit: disciplina, jerarquia i ordre com els valors nacionals. Mantingué relacions profitoses amb l’església. Interpretava la història d’Espanya com un destí imperial que havia d’imitar l’època dels reis catòlics, la conquesta d’Amèrica i l’imperi del Àustries. Els seus enemics naturals eren tots els d’esquerres, la democràcia i les nacionalitats per ser perilloses per al manteniment d’una Espanya homogènia i monolítica.

Naturalesa de la dictadura Franquista: dictadura personal; unipartidisme; divisió permanent entre vencedors i vençuts; primers anys, versió espanyola del feixisme.

Suports: L’exercit: fidel i decidit. És el poder dissuassiu. L’església: poder executiu. Els catòlics; ministres d’hisenda, Educació i Afers Estrangers. la Falange: primera etapa, cos burocràtic de l’Estat, propaganda i organització del sindicat vertical; ministeris d’Habitatge, Treball i Agricultura. Els tradicionalistes: Justícia i Presidència de les Corts; poder organitzador. La ultra dreta i la majoria silenciosa.

PROCÉS D’INSTITUCIONALITZACIÓ

Fase totalitària del ’39 al ’59: retrocés econòmic; involució ideològica i duresa en la repressió. 3 subfases:

  • Segona Guerra Mundial del ’39 al ‘45: Espanya és neutral però passarà a la no-bel·ligerància. Per a enviar la División Azul contra la URSS en favor dels Alemanys el ’40 i el ’42 torna a ser neutral. Fuero de los Espanyoles succedani de constitució.
  • Aïllament Internacional del 45 al ‘50: fi 2ª guerra mundial i les potències guanyadores consideren Espanya l’últim reducte feixista. El ’46 li és negat a Franco l’accés a l’ONU i aquest va presentar la situació al poble com a un complot d’Europa vers Espanya i va reduir els símbols feixistes.
  • La guerra freda: els EUA cedeixen préstecs a Espanya el ‘49, any de creació de la OTAN, per la seva contrarietat a l’URSS. El ’50 l’ONU anul·la l’aïllament polític; el ‘52 entra a l’UNESCO i el ’53 mitjantçant el pacte de Madrid, Franco permet l’establiment de bases militars dels EUA a Espanya. El ’55 és admesa a l’ONU.

Fase tecnocràtica del ’59 al ’69: tecnòcrates. Modernització de l’economia. Ley de prensa del 1967; Ley orgánica del Estado del ’66 que volia assegurar un successor quan Franco morís i fixar la constitució franquista basada i Ley de Libertad Religiosa del ’67.

Fase descomposició del règim del ’69 al 75: expansió econòmica fins al 1973 induïda pels tecnòcrates i que s’estanca la crisi del petroli. Franco pateix un progressiu deteriorament físic i Carrero Blanco passa a ser la seva mà dreta fins que aquest fou liquidaper ETA el 20 de desembre de 1973 a Madrid. Va ocupar el seu càrrec Arias Navarro, el qual va endurir el règim gràcies a la seva impotència política, executant el ’75, cinc membres del FRAP i ETA. L’església es va anar distanciant i l’oposició es mobilitzava cada cop més, sorgiren l’ETA i EL FRAP.

LA REPRESSIÓ POLÍTICA, SOCIAL I CULTURAL

Repressions contra grups democràtics articulades per la Ley de reponsabilidades políticas del ’39 i Ley de represión de la Masoneria y el Comunismo del ’40 on els presumptes delictes quedaven sota jurisdicció militar. Milers de persones empresonades. El ’63 el règim estableix el TOP per jutjar delictes polítics (procés 1001 contra CC.OO.). hi hagueren depuracions i acomiadaments de 25000 funcionaris i empleats públics. L repressió cultural succeí en els llibres de text que elogiaven la figura del dictador, tergiversaven la història i propagaven valors conservadors.

Genocidi cultural frustrat a Catalunya

El règim franquista promulgava un nacionalisme espanyol unitàri que eliminava totes les nacionalitats. Es va dur a terme un repressió sistemàtica contra la identitat catalana: derogació de l’estatut, prohibició i persecució de l’ús públic del català, prohibició de la señera, canvi del nom de places, carrers i topònims, confiscació de bens d’institucions catalanes. Afusellament de Comapnys el 25 de l’1 del ’40 i inici de la resistència dels catalans vers la dictadura.

L’OPOSICIÓ A LA DICTADURA

Fase totalitària del ’39 al ‘59

Fronts de lluita antifranquista:

  • Moviment obrer: PCE, PSOE i CNT. Vagues a Catalunya.
  • Grups monàrquics: oposició conspirativa. Volien restaurar la monarquia borbònica.
  • Els maquis: dos grups d’oposició guerrillera:
    • nuclis de muntanya que volien continuar la guerra
    • Unitats que tornaven victorioses de la lluita contra els nazis i que volgueren dur a terme la mateixa situació al règim franquista. Van ocupar la Val d’Aran.

A Catalunya:

  • Josep Irla successor de Companys i més tard Josep Tarradellas fins el 1977.
  • Grups nacionalistes des del ’39: FNC.
  • Sectors d’esquerres: MSC
  • Anarquistes: oposició violenta.

Fase tecnocràtica i descomposició de la dictadura del ’59 al ‘75

L’oposició comença el 62 amb el Col·loqui de Munic participants del qual van ser empresonats per Franco a la seva volta d’Alemanya. Durant la dècada del ’60 i fins el el 1975 les conspiracions monàrquiques van continuar junt amb les vagues, reunions i assemblees i manifestacions del moviment obrer. Carrillo lidera el PCE ( Junta democràtica el ’74) i Felipe Gonzalez el PSOE (Plataforma d Convergència Democràtica el ’74).

A Catalunya:

  • Fets del Palau de la Música on Pujol fou detingut per autoritzar el cant de la senyera en una audició a set anys de presó.
  • Oposició política i obrera: PSUC amb joves universitaris i classe obrera. A Astúries neix CC.OO.
  • Oposició Popular amb iniciatives culturals com Edicions 62; renovació pedagògica, Cavall Fort, Edigsa, Omnium Cultural i Nova Cançó.
  • Assemblea de Catalunya: volia enderrocar el règim i construir una democràcia amb llibertat, Amnistia Estatut d’Autonomia i Solidaritat amb els pobles espanyols.

EVOLUCIÓ ECONÒMICA I SOCIAL

DEL FRANQUISME

TEMA 7

La demografia després de la guerra civil

620000 víctimes aprox. Augment de la mortalitat degut a les males condicions laborals, higièniques i alimentàries a la dècada del ’40, emigren més de 300000 persones fora d’Espanya. Caiguda de la natalitat, persones majoritàriament joves assassinades o empresonades. Repercussió social en una divisió entre vencedors i vençuts. Oferta important laboral a Catalunya des del ’40.

El creixement natural: Passada la postguerra baixa la natalitat i la mortalitat, comença el procés d’industrialització i urbanització del país.

Moviments de població: fluxos de població grans, des del ’50 hi ha una emigració cap a països Europeus desenvolupats amb motius laborals. Migració interior del camp a la ciutat ien nuclis rurals de més petits a més grans. Als ’60 la migració interior s’intensifica. Els immigrants s’agrupen en zones suburbanes amb problemes d’habitatge i barraquisme.

La població activa: en el ’50 i el ’75 el sector primari es va reduir a la meitat i va augmentar el sector industrial i terciari.

La població a Catalunya: va doblar els efectiu humans a causa de la immigració rebuda de zones rurals del país com Andalusia, Extremadura o Castella-la Manxa.

L’economia a la postguerra del ’39 al ’59: despesa en armament important, excessiva i innecessària valorada en 300000 milions de pessetes. Descens de la producció agrícola i industrial i caiguda de la renda nacional i de la renda per càpita. Pitjors condicions laborals i nivell de vida més baix. Dintre de la postguerra trobem el període de l’autarquia que va del ’39 al ’50, caracteritzada per restriccions elèctriques, fam i misèria. Productes de l’estraperlo. Espanyava estar condicionada per la II Guerra Mundial fins el ’45 i aïllada fins el ’50 a més a més el franquisme va tenir al voluntat d’aïllar-se reprimint el món obrer, la mala gestió de l’Estat va produir un dèficit marcat sobretot per l’INI i hi hagué una gran distorsió econòmica. L’abolició dels sindicats i partits va fer que les condicions laborals empitjoressin, un empobriment general. L’administració pública esdevingué corrupta.

La dècada del ’50: fi de l’aïllament internacional, préstecs dels EUA implicarà un creixement de l’economia molt moderat però progressiu. Mobilitzacions socials i millores salarials. Augment de la inflació degut a l’increment salarial i importacions que es paguen cada cop més altes ambel que disminueixen les divises.

De l’expansió a la crisi del ’59 al ’75: tecnòcrates de l’economia de la Opus Dei fan el Pla d’Estabilització i Liberalització el ’59 i que tenia dos grans objectius: aturar la inflació i liberalitzar el sector exterior. Ajuts del FMI i l’OECE. El primers mesos fou negatiu i la productivitat de les empreses va caure, els sous van baixar i el cost de la vida va pujar. Els efectes positius es van fer notoris amb el trasllat de fàbriques a Barcelona i una expansió econòmica elevada a partir del ’63, degut a les alternatives a la deficitària balança de pagaments assumides pel turisme, les inversions de capital de l’estranger i l’exportació de la mà d’obra.

La crisi del ’73 al ’75: crisi internacional del petroli i crisi interior a Espanya produïda per la caiguda de les relació d’intercanvis i l’augment del dèficit pressupostari.

TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA I

CONSOLIDACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

(1975-1982-1996)

TEMA 8

Després de la mort de Franco, Arias Navarro continua amb el govern del novembre del ’75 fins al juliol del ’76. es legalitzen les associacions polítiques que a la vegada exigien un ruptura política amb el règim franquista i amb Navarro, així sorgeixen les juntes ja anomenades abans tant del PCE com del PSOE que s’uneixen en una: Platajunta. Els primers mesos del ’76 hi ha aldarulls estudiantils, obrers. El juliol dimiteix Navarro i Joan Carles nomena Suàrez cap de govern.

La Llei de Reforma Política

Suárez forma un govern amb joves procedents del franquisme amb el que va preparar un referèndum per donar el vist i plau a una llei de reforma del règim de Franco i amb un participació del 77% i un sí del 94%, el 15 de desembre del 76, quedava aprobat. Hi hagué tensions ja que l’extrema dreta va assassinar advocats de CC.OO i va cometre atemptats contra institucions que volien la democràcia i el GRAPO i ETA hi van contestar amb l’assassinat de militars i policies. Suárez declara el PCE un partit legal i aquest va moderar les seves radicals posicions. El juny del ’77 hi ha eleccions lliures i la UCD de Suárez guanya quedant segon el PSOE. Sorgeixen tot un munt de partits polítics.

LA CONSTITUCIÓ DE 1978

Acordada entre 3 centristes, 1 socialista, 1 comunista, 1 nacionalista i 1 Alianza Popular. Novembre del ’77: primer esborrany. 31 octubre del ’78: sí al congrés dels diputats. 6 de desembre del ’78 s’aprova en referèndum i el 27 el rei jura la Constitució.

PARTS DE LA CONSTITUCIÓ DE 1978

DOGMÀTICA

ORGÀNICA

REFORMA CONSTITUCIONAL

  • Principis bàsics
  • Drets i deures faonamentals i regulació del seu exercici
  • Principis de política social i econòmica
  • Garantia de drets i de la seva suspensió i institució de la figura del defensor del poble
  • Estat aconfessional
  • Autogovern de les nacionalitats

 

  • La corona es merament representativa
  • Les Corts Generals integrades per dues cambres: Senat i Congrés.
  • Divisió de poders: executiu, govern dirigit per un president elegit pels diputats i que incorpora el poders principals
  • Economia i finances
  • Organització territorial de l’Estat
  • Tribunal Constitucional

 

  • Supòsits ordinaris
  • Supòsits agreujats

 

ESDEVENIMENTS POLITICOSOCIALS DE 1975 A 1996

Pactes socials

  • 27 octubre 1977: pacte de la Moncloa. S’acorda reduir la conflictivitat laboral, que els salaris no superin la inflació i ampliació de serveis socials.

Normalització democràtica consolidada: l’any ’79 a les municipals el PSOE guanya àmpliament.

Enemics de la democràcia: ETA amb HB. El GRAPO

Consell de Forces Polítiques: creat després de morir Franco a Catalunya que el febrer del ’77 va a França a proposar a Tarradellas que torni per ocupar la presidencia de la Generalitat.

L’Assemblea de Catalunya: manifestació de l’11 de setembre del ’77.

Tarradellas: torna el 23 d’octubre del ’77 per assumir la presidència temporal fins que es redacti el nou Estatut d’Autonomia. Acord amb Suárez.

Estatut Català: promulgat el desembre del ‘79*.

Caiguda de Suárez: dimiteix el 29 de gener del ’81 per dissensions internes de la UCD i acorralat per les forces involucionistes.

20 març del ’80: Primeres eleccions autonòmiques on guanya CiU

23 F del ’81: intent de cop d’Estat de Tejero el dia en que es votava la successió de Suárex en favor de Leopoldo Calvo Sotelo. La insurreció només triomfa a Valencia o Jaime Milans del Bosch fa sortir els carros de combat al carrer i ca ocupar diverses emisores. Segrest del Congrés durant 14 hores. El cop cedeix per Joan Carles I que desautoritza l’intent colpista. La UCD cau per la LOAPA al voler retallar competències a les autonomies.

1982: el PSOE guanya per majoria absoluta les eleccions generals d’Espanya amb 10.000.000 de vots.

1996: degut ala corrupció fiscal de membres del PSOE, la OTAN i el cas GAL, el PP guanya les eleccions generals i destitueix González de la presidència.

* L’ESTATUT D’AUTONOMIA I LA GENERALITAT

ANNEX

Després de patir retallades, l’Estatut, a les Corts, havent sigut redactat per una comissió de parlamentaris el 1977. El 1979 el poble català va aprovar-lo promulgant-se el desembre del mateix any. L’Estatut defineix Catalunya com una nacionalitat que, per accedir a l’autogovern, es constitueix en comunitat autònoma d’acord amb la constitució i l’Estatut, que determinen el govern de Catalunya sota la Generalitat que organitza l’autogovern.

Parlament: òrgan legislatiu que representa el poble de Catalunya, constituït per diputats/es elegits per sufragi universal. Elabora lleis i aprova el pressupost de la Generalitat.

President de la Generalitat: òrgan unipersonal elegit pel Parlament i que representa la generalitat en el context nacional i internacional. Presideix el Consell Executiu.

Consell Executiu: nomenat pel President, dirigeix l’administració, proposa lleis al Parlament, elabora i aplica el pressupost i dirigeix l’acció política del govern.

Tribunal Superior: màxima institució judicial del principat.

Síndic de Greuges: recull les queixes dels ciutadans/es sobre l’administració o els serveis.

Sindicatura de Comptes: intervé i certifica la comptabilitat de la Generalitat.

COMPETÈNCIES DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

EXCLUSIVES

COMPARTIDES

RECURRENTS

EXECUTIVES

La legislació del parlament preval

sobre la de l’Estat

Es pot legislar a partir de les bases establertes en les lleis generals de les Corts Generals: Educació i Sanitat

Meitat l’Estat, meitat la Generalitat

El Consell Executiu

aplica les lleis directament establertes per l’Estat Espanyol.

RESUM PER A WWW.MONOGRAFIAS.COM

Treball sobre la història contemporània d’Espanya resumida en una extensió de 24 pàgines i classificada en 8 temes essencials per a entendre de forma ràpida y precisa, la complexitat històrica d’Espanya des de finals del s. XVIII fins a finals del s. XX. En el treball hi trobarem els següents temes: 1. La revolució liberal, 2. inici i final de la Restauració, 3. del final a la proclamació de la Segona República, 4. La Segona República, 5. La Guerra Civil, 6. El franquisme, 7. Evolució socioeconòmica del franquisme, 8. Transició i consolidació de la democràcia. Recomanat per a alumnes de Batxillerat i optatiu per a totes les edats.

 

 

Daniel Álvarez Torrabadella


Comentarios


Trabajos relacionados

Ver mas trabajos de Historia

 
 

Nota al lector: es posible que esta página no contenga todos los componentes del trabajo original (pies de página, avanzadas formulas matemáticas, esquemas o tablas complejas, etc.). Recuerde que para ver el trabajo en su versión original completa, puede descargarlo desde el menú superior.


Todos los documentos disponibles en este sitio expresan los puntos de vista de sus respectivos autores y no de Monografias.com. El objetivo de Monografias.com es poner el conocimiento a disposición de toda su comunidad. Queda bajo la responsabilidad de cada lector el eventual uso que se le de a esta información. Asimismo, es obligatoria la cita del autor del contenido y de Monografias.com como fuentes de información.