El fed

1. Tema central, narrador i
   interlocutors
2. Per què el
   filòsof no pot donar-se mort a sí
   mateix?
3. Quina relació ha de
   tenir el filòsof amb els plaers i el
   cos?
4. Perquè el
   filòsof per coherència no pot tenir por a la
   mort?
5. Quina és
   la por popular en la separació
   ànima-cos?
6. Com relaciona
   Sòcrates la simplicitat de l"ànima i la seva
   immortalitat?
7. Quin futur espera
   a les ànimes purificades a través de la
   filosofia?
8. En què
   consisteix l"objecció que Cebes fa a
   Sòcrates?

Plató

Tema central,
narrador i interlocutors

El tema central del Fedò és l"intent per
part de Platò de justificar la immortalitat de
l"ànima presentant diversos arguments. Per desenvolupar
aquest tema, Platò fa referència a les
últimes hores de la vida de Sòcrates abans de ser
executat.

Així, Platò posa en boca del seu mestre
les idees que vol transmetre, creant un Sòcrates irreal no
corresponent amb el referent històric.

Aquest relat és explicat per Fedò,
deixeble de Sòcrates, al seu company Equècrates per
l"interés
d"aquest últim en conèixer les últimes
paraules del mestre.

En el Fedò, per tant, mitjançant un
diàleg protagonitzat per Sòcrates, Símmies,
Cebes i Critó, s"expressa la teoria de Platò de que
l"ànima és immortal.

Símmies i Cebes són, juntament amb
Sòcrates, els principals interlocutors del diàleg.
Ambdòs són de tendència pitagòrica i
son els qui qüestionen o presenten dubtes els quals
Sòcrates ha de respondre.

Critó intervé poc i, senzillament,
és un company de Sòcrates.

A l"escena, però, també es troba
Fedò, que tot i no intervenir és qui reprodueix
posteriorment la conversa a Equècrates.

Per què el
filòsof no pot donar-se mort a sí
mateix?

Segons el Sòcrates platònic,
l"aspiració del filòsof és aconseguir que
l"ànima, com a pura i perfecte, pugui alliberar-se de la
presó que li suposa el cos. És per això que
la vida del filòsof ha de ser conduïda per una
actitud
ascètica, preparant-se per l"últim moment en que es
produirà aquesta separació, la mort.

Malgrat tot, el filòsof no pot donar-se mort a
sí mateix, per tal d"anticipar el despreniment de
l"ànima del cos, perquè ell és
possessió dels deus i per tant, seran aquests qui triaran
el moment en què el filòsof hagi de
morir.

"Tal vez, entonces, desde ese punto de vista, no es
absurdo que uno no deba darse muerte a
sí mismo, hasta que el dios no envie una ocasión
forzosa, como ésta que ahora se nos presenta"
(62c).

Quina
relació ha de tenir el filòsof amb els plaers i el
cos?

El filòsof, tal com exposa el personatge de
Sòcrates, no ha de caure en la recerca de plaers exclusius
del cos com son, per exemple, el beure i el menjar copiosament.
Sinó, menysprear aquesta mena de plaers per reduir el
vincle entre ànima i cos. El cos i tot allò del que
depén són molts cops obstacles que iterferexen en
la reflexió i en l"intent d"assolir més
saviesa.

Per altra banda el cos és aquell que ens permet
coneixer d"una manera estriament sensorial i per tant és
font d"engany.

Aquesta actitud ascètica és la que
farà possible la purificació de l"ànima i
per tant, la seva alliberació del cos.

Davant el cos mostra un clar menyspreu i el considera
una presó per a l"ànima i un entrebanc per a la
alliberació d"aquesta.

Perquè el
filòsof per coherència no pot tenir por a la
mort?

Donat a que el filòsof aspira a la
independència de l"ànima respecte el cos, per
lògica, no ha de témer la mort, ja que serà
en aquest moment que la seva aspiració màxima es
realitzarà.

Sòcrates ens ho exposa de la següent
forma:

"los que de verdad filosofan, Símmias, se
ejercitan en morir, y el estar muerto es para estos individuos
mínimamente temible. Obsérvalo a partir de lo
siguiente. Si están, pues, enemistados por completo con el
cuerpo, y desean tener a su alma sola en
sí misma, cuando eso se les presenta, ¿no
sería una enorme incoherencia que no marcharan gozosos
[…]?" (67e)